Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘educació’

Inclusió a l’escola

Sovint a classe parlem sobre la inclsió i qina és recepta perqè fncioni. Aquí us deixo amb un article d’Efrèn Carbonell que ens ens parla.

(Efrèn Carbonell, director de la Fundació Aspasim i expresident de Dinca)

El paper de les escoles d’educació especial en el camí cap a la inclusió

Si volem que l’alumne, independentment de la seva condició de salut, no només tingui presència a l’aula ordinària, sinó que hi participi, hi interactuï i hi aprengui, aquest procés de transformació, creixement i evolució ha de comptar amb l’experiència acumulada durant molts i molts anys de treball diari pels centres d’educació especial

L’escola inclusiva és un dret –basat en una filosofia i unes pràctiques pedagògiques àmpliament contrastades– que demanda una transformació i adaptació de la comunitat educativa en base a un principi de justícia social i al reconeixement a tots els alumnes d’unes capacitats d’aprenentatge que s’han de desenvolupar dins d’un clima d’acceptació, respecte i confiança. I si volem que l’alumne, independentment de la seva condició de salut, no només tingui presència a l’aula ordinària, sinó que hi participi, hi interactuï i hi aprengui (ho remarco: hi aprengui!), aquest procés de transformació, creixement i evolució ha de comptar amb l’experiència acumulada durant molts i molts anys de treball diari pels centres d’educació especial.

Ja l’any 1978, al cèlebre Informe Warnock es feien dues importants afirmacions que han anat dibuixant la ruta dels darrers tres decennis. D’una banda, que l’escola especial constituïa la millor alternativa per a educar nens amb discapacitats greus i complexes (físiques, intel·lectuals o sensorials), trastorns emocionals o de comportament greus i pluridiscapacitats, i d’altra banda que algunes escoles especials s’haurien de reconvertir en centres de recursos, i a més, que calia que el personal d’aquestes escoles oferís el seu suport i assessorament als professionals de l’escola ordinària.

Més endavant, el 1994, a la Declaració de Salamanca, s’apuntaria el nou camí per als centres d’educació especial, en el marc del repte global de desenvolupar una pedagogia centrada en el nen i en el seu èxit,  fins i tot amb l’alumnat que evidencia discapacitats greus. Així, la Declaració promoguda per la Unesco afirmava que en els països on per tradició existeix una adequada xarxa d’escoles especials –com és el cas de casa nostra–, aquestes poden suposar un recurs valuosíssim per a la creació d’escoles inclusives, ja que l’elevada formació dels seus equips docents en necessitats educatives específiques pot enriquir tot el procés educatiu, tant en suports com en la formació d’altres docents o en l’adaptació dels continguts i la metodologia didàctica del currículum general.

Amb la convicció que calia promoure una “educació per a tots” i unes “escoles per a tothom”, la Declaració examinava els canvis en polítiques educatives fonamentals per afavorir l’enfocament de l’educació inclusiva, a fi de capacitar les escoles per atendre tots els nens independentment de les seves condicions físiques, intel·lectuals, socials, emocionals, lingüístiques, etc. I concloïa que les escoles ordinàries havien d’utilitzar cada vegada més les escoles especials, com a centres especialitzats que presten un suport directe als nens amb NEE i amb les quals s’han de coordinar, optimitzar i racionalitzar els diferents serveis de suport extern prestats per diferents especialistes inserits en diferents equips i organismes (professors, psicopedagogs, pedagogs, psicòlegs, logopedes, treballadors socials, fisioterapèutes, reeducadors, etc)

Experiment de reconversió sense continuïtat

I què s’ha fet a casa nostra en aquest sentit? La Llei d’Educació de Catalunya (LEC), aprovada ja fa un lustre per ampli consens, determina que els centres del Servei d’Educació de Catalunya han de participar en l’adequada i equilibrada escolarització dels alumnes amb necessitats educatives específiques i s’han de comprometre a fomentar la pràctica de la inclusió pedagògica. L’article 81 diu que l’atenció educativa de tots els alumnes es regeix pel principi d’escola inclusiva. I en l’apartat 4 manifesta que, en relació als alumnes amb necessitats educatives especials, s’ha de garantir, prèviament a llur escolarització, l’avaluació inicial d’aquestes necessitats, l’elaboració d’un pla personalitzat i l’assessorament a cada família directament afectada. Aquests alumnes, un cop avaluades llurs necessitats educatives i els suports disponibles, si es considera que no poden ésser atesos en centres ordinaris, s’han d’escolaritzar en centres d’educació especial. I diu també aquest apartat de la llei que aquests centres poden desenvolupar els serveis i programes de suport a l’escolarització d’alumnes amb discapacitats als centres ordinaris que el departament determini. D’aquí va sorgir l’any 2010 la iniciativa experimental que tot seguit veurem.

Abans, però, un esment del que estableix l’article 205.10 de la LEC: que els pressupostos de la Generalitat han de determinar la quantia del mòdul del concert per als centres d’educació especial, i que també poden ésser objecte de concert unitats destinades a prestar serveis i programes de suport a l’escolarització dels alumnes amb discapacitat en els centres ordinaris. Per molt que costi de creure, en aquests moments a Catalunya només hi ha tres centres d’educació especial que s’acullin a aquesta possibilitat.

El curs 2010-2011 es va posar en marxa un projecte pilot que ha estat, possiblement, l’experiència més interessant endegada en els darrers vint anys a Catalunya pel que fa a escola inclusiva. La resolució EDU/4168/2010 del Departament d’Educació de la Generalitat va seleccionar 11 centres d’educació especial públics i 23 de concertats d’arreu del país per a dur a terme programes i serveis de suport a centres ordinaris, durant aquell curs i el següent, per a l’escolarització inclusiva d’alumnat amb discapacitat. Però va acabar el curs 2011-2012, l’experiment va finar el 31 d’agost de 2012 i a l’enterrament no hi va anar ningú. Llàstima. L’anàlisi i avaluació d’aquests programes hauria estat una excel·lent oportunitat per establir uns paràmetres d’acció educativa basats en l’evidència, però si aquesta avaluació es va arribar a fer, mai no l’ha vist ningú.

El Centre d’Educació Especial Aspasim –amb convenis experimentals des de l’any 2006 i amb concert educatiu específic d’acord amb l’article 205.10 fins l’agost de 2015  amb el departament d’Ensenyament– va ser un dels seleccionats com a centre de referència de les escoles i instituts dels districtes de Sarrià-Sant Gervasi, Ciutat Vella, Sant Martí i Horta, i com a proveïdor de programes específics de suport a la participació d’alumnat greument afectat en contextos ordinaris a la ciutat de Barcelona.

Durant els dos cursos que Aspasim va ser centre de referència i proveïdor de programes específics a Barcelona l’atenció a aquest alumnat  es va concretar en un pla educatiu individualitzat que abraçava les següents àrees de suport:

Nueva imagen (28)

Al llarg d’aquests dos cursos vam donar diferents intensitats de suport, en estreta coordinació amb el Consorci d’Educació de Barcelona i els diferents EAP,  a més de 100 alumnes en 47 centres educatius públics i concertats de gairebé tots els districtes de la ciutat de Barcelona. Deu voler dir alguna cosa que al llarg dels dos cursos només un alumne es va donar de baixa per trasllat a una escola d’educació especial.

Nueva imagen (29)

Al meu entendre, doncs, és evident que els centres d’educació especial, en el marc de la LEC i de la tradició pedagògica a casa nostra, haurien de tenir un paper cabdal per tal d’avançar amb fermesa cap a una escola que respongui a les necessitats educatives de tot l’alumnat. Són un actiu que no pot retraure’s del procés ni es pot veure conformat a unes pràctiques d’escolarització compartida en horari lectiu que mantenen –això sí, amb tota la bona fe i bondats del món– un model excloent, discriminatori i a voltes pedagògicament pervers que minva capacitats de resposta i processos de canvi dins l’escola ordinària en la majoria de casos i que seria d’impensable aplicació en el cas dels alumnes sense discapacitat.

La jornada d’Aspasim

El proper dijous 3 d’abril de 2014, a dos mesos del 20è aniversari de la Declaració de Salamanca, volem destinar un dia a debatre tot allò que caldria per tal de construir una escola que respongués a les necessitats d’aprenentatge de tot l’alumnat, independentment de la seva condició o discapacitat: uns principis clars i uns bons marcs d’acció, una voluntat política nítida que impulsi i lideri el procés al llarg de totes les etapes educatives, un reconeixement i una formació teòrico-pràctica àmplia pels professionals de l’educació, així com també uns bons contraforts que sostinguin el sistema, amb unes famílies implicades,  respectades i escoltades i unes bones pràctiques i evidències de qualitat.

Un dels temes a debat serà precisament l’estat d’aquest procés de reconversió, en un context internacional i uns marcs jurídics que permeten que un centre d’educació especial pugui desenvolupar serveis i programes de suport a l’escolarització d’alumnes amb discapacitats als centres ordinaris mitjançant concert educatiu. Entenem que val la pena donar continuïtat al camí engegat l’any 2010 i sobtadament interromput, avaluant-ne la innovació i el valor afegit que comporta per a tots els actors involucrats (alumnes amb discapacitat, resta d’alumnat, família de l’alumne amb discapacitat, resta de famílies, professionals del centre específic, professionals dels centres ordinaris i en general per a tota la comunitat educativa).

Font: diari edcació

Anuncis

Read Full Post »

Recordeu Maria Montessori? la metgessa i educadora italiana que havíem estudiat a Didàctica?

Avui us deixo amb un vídeo molt bonic del treball que es fa en un escola Montessori. En aquest vídeo de 5 minuts resumeixen perfectament un matí i com l’infant autogestiona el seu treball.

 

 

Read Full Post »

L’Ametller és un espai de joc i creixença destinat a infants menors de 6 anys, que treballa a través de la Pedagogia Waldorf. Aquest espai està situat a la nostra comarca, al poble de Copons. Periòdicament fan xerrades i portes obertes del seu espai per donar a conèixer la seva manera de treballar. Crec que pot ser molt interessant conèixer la seva metodologia, així que si podeu i en teniu ganes aquest diumenge us hi podeu passar:

CARTELL FIRA primavera 5maig 2013

Read Full Post »

Aquests últims mesos no parem de sentir retallades a l’educació, retallades que a la llarga poden notar-se a la formació dels nostres alumnes. És per això que aquesta vegada Jodri Évole, ha dedicat un programa molt interessant a buscar respostes al model educatiu espanyol, en comparació al finés.

És un programa recomano de veure, que ens fa pensar al que van fer fa un temps al 30 minuts “Notes d’educació”, però que ens ajuda a recordar que hi ha moltes coses que hem de canviar, començant pel planejament i prestigi de l’educació.

Salvados

Read Full Post »

Anualment a Igualada es fa un cicle de contes dirigit a pares i mares de la comarca. S’arrenca a partir d’un conte amb un tema relacionat amb els infants i interessant per a les famílies, i després es crea un espai de tertúlia amb un/a professional.

El proper dimecres 30 de gener a 2/4 de 4 es farà la “L” de límits, a càrrec d’Elisabeth Orpinell, psicòloga i Anna Garcia, contacontes.

Aquests tallers estàn organitzats per Llars d’Infants Municipals d’Igualada, Biblioteca Central i Ajuntament d’Igualada.

Read Full Post »

Un adulto pequeñito

La mente intuitiva es un regalo sagrado y la mente racional es un fiel sirviente. Hemos creado una sociedad que rinde honores al sirviente y ha olvidado el regalo, decía Einstein. A lo que L’Ecuyer, en su ensayo Educar en el asombro (Plataforma), añade: “Matar la imaginación, el asombro y la creatividad de un niño para inculcarle cuanto antes y contra su naturaleza una actitud razonable es típico de una sociedad fría, cínica y calculadora. Hacemos a los niños a nuestra medida. El niño es un adulto pequeñito”. Esta abogada empezó a investigar temas relacionados con la educación cuando nació su primer hijo, y su blog tiene más de siete mil visitas al mes.

 

 

Por qué no llueve hacia arriba?!”, me preguntó mi hijo.

Qué tierno.
En realidad no buscaba una respuesta, es la manera que tienen los niños de admirarse ante una realidad que es pero que podría no haber sido. El asombro es el motor de la motivación del niño. Chesterton decía…

Un sabio.
… “En cada niño todas las cosas del mundo son hechas de nuevo y el universo se pone de nuevo a prueba”. Un niño ve por primera vez el cielo, y estrena el cielo. Crece maravillado por lo que le rodea. Si te fijas, de camino al cole las madres tiran de los niños, sólo las abuelas caminan junto a ellos.

Una observación de la que aprender.
Los niños se paran maravillados porque han visto algo que brilla en el suelo…, y las madres dicen: “¡Deja esa porquería!”.

¿Qué hacemos?, ¿llegar tarde al cole?
Lo que sea menos chafar su asombro. El asombro es el deseo de conocimiento, es no dar el mundo por supuesto, por eso debemos educar en el asombro.

¿Y cómo se hace?
El asombro requiere libertad interior. Según Tomás de Aquino, hay dos fases en el conocimiento: la primera es el descubrimiento y la invención, y la segunda, la disciplina y el aprendizaje. Hemos invertido el orden: en las escuelas se aprende de fuera hacia dentro, no de dentro hacia fuera.

El afuera es invasivo.
Sufrimos el síndrome de la sobreestimulación debido a unos cuantos experimentos con ratas: pusieron unas ratas en una jaula oscura y otras en un laberinto con ruedas y rampas. Las segundas resolvían mejor los problemas. Así llegaron a la conclusión de que a más estímulos, más inteligencia.

Entre la carencia de estímulos y el exceso debe haber el punto medio.
Hoy los estudios relacionan la sobreestimulación con problemas de aprendizaje.

Estamos en la era de las pantallas.
Estamos creando niños saturados. Inocentes series infantiles tienen una media de 7,5 cambios abruptos de imagen por minuto. Cuando esos niños se enfrentan al ritmo de la vida real, todo les impacienta y aburre. Existen estudios que relacionan horas de televisión en la infancia con problemas de atención y trastorno del aprendizaje.

Hay que recuperar el silencio.
Las pantallas estridentes turban el único aprendizaje sostenible del niño: descubrir el mundo por sí mismo y a su ritmo. Einstein decía que la formula del éxito era el trabajo, más el juego, más el silencio. Nunca habíamos tenido tanta información y nun-ca habíamos aprendido tan poco.

Es una preocupación mundial.
El premio Nobel Herbert Simon decía que la información consume atención de quien la recibe. En consecuencia, una gran cantidad de información crea un empobrecimiento de la atención.

La multitarea es hoy habitual en niños.
Y ya sabemos que dividir la atención la merma. El niño sobreestimulado se convierte en un adolescente que lo ha visto y lo ha tenido todo, tiene el deseo bloqueado.

El sistema educativo tampoco ayuda.
Todos nacemos originales y morimos copias, decía Carl Jung. En lugar de sacar lo mejor de cada uno, el sistema educativo inculca. Y se amolda al supuesto “nuevo ritmo infantil” a base de pantallas. Sin embargo, los altos directivos de empresas tecnológicas de Silicon Valley mandan a sus hijos a un colegio de élite que hace bandera de no utilizar tecnología en las aulas.

¿Un nuevo esnobismo californiano?
Su argumento es que el ordenador impide el pensamiento crítico, y que ya tendrán tiempo de aprender y de gestionar esa herramienta. Hay que evitar que vean la vida como una pantalla en la que suceden cosas, procurar que descubran el sentido a través de la vida real, y respetar su ritmo.

Es lento.
Sí, desde nuestro punto de vista son como caracoles, y sin embargo ellos tienen la clave de la felicidad: vivir con intensidad y asombro cada momento presente. Eso es natural para los niños, no se lo robemos.

Será mi propósito para el 2013.
Si dejamos que vean y vivan cosas que no les corresponden, las etapas se aceleran. La edad de la infancia es la edad del juego, de la imaginación; si no la pasan de pequeños, serán adultos inmaduros.

El consumo, sus mensajes los atrapan.
El consumismo es la forma más letal y directa de matar el asombro de un niño. Cuando saturamos sus sentidos con todo lo que quiere no le dejamos desear las cosas, y así el niño empieza a dar el mundo por supuesto.

… A pensar que todo le es debido.
Sí, que las cosas, o peor, que las personas tienen que comportarse como él quiere, y sus caprichos se convierten en órdenes, y aparecen las pataletas y los enfados a consecuencia de la frustración que le provoca que la realidad no se amolde a lo que desea.

Eso da mucha pena.
Educar en el asombro es educar al niño en el agradecimiento por la vida, por la belleza y el misterio que le rodea.

Por: Catherine l’Ecuyer, investigadora y divulgadora de temas relativos a la educación

Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet

Font: La Vangurdia

Read Full Post »

El Ministre d’Educació Wert ha donat a conèixer un esborrany de reforma educativa que situa la llengua catalana com a especialitat, és a dir, per darrera de la llengua castellana i les dues llengues estrangeres. Això ha provocat una gran polèmica a nivell polític, educatiu i social.

Què n’opinieu?

Aquí us deixo un article per tal que en pogueu ampliar la informació:

Wert presenta aquest dimarts a les autonomies la reforma educativa que amenaça l’educació en català

El projecte de llei orgànica vol convertir el català en quarta llengua a l’escola. Preveu que els pares puguin escollir la llengua vehicular, i en cas que no s’ofereixi l’opció castellana en centres públics, es pugui accedir a centres privats amb les despeses a càrrec de la Generalitat.

El ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, presenta a les autonomies aquest dimarts a la tarda l’avantprojecte de llei de la reforma educativa. Ho farà en la conferència sectorial d’educació l’endemà que fes arribar als consellers del ram −via correu electrònic− l’esborrany de llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE), que preveu un atac frontal contra les llengües cooficials a l’Estat, entre les quals, el català.

El català, relegat a assignatura “d’especialitat”

El nou projecte de llei relega el català a una quarta posició en la distribució horària del currículum de primària i de secundària, per darrere del castellà i de dues llengües estrangeres. D’aquesta manera, la discriminació del català es concreta amb la divisió de les assignatures en tres categories. En primer lloc hi hauria les matèries “troncals”, entre les quals hi hauria el castellà, la literatura castellana i una primera llengua estrangera, i per a les quals es reserva un mínim del 50% de l’horari lectiu. En segon lloc, les matèries “específiques”, en què la proposta de llei situa la segona llengua estrangera i per a les quals es fixa un màxim del 50% de l’horari lectiu. I per acabar, les matèries “d’especialitat”, el grup en el qual apareix la “llengua cooficial i la seva literatura”, sense cap previsió d’horaris. Això vol dir que per obtenir el títol d’ESO no faria falta passar un examen de català, ja que només es requereix la prova d’una assignatura optativa i l’alumne pot escollir-ne qualsevol altra que no sigui català.

L’esborrany també preveu que, mentre la Generalitat no estableixi la proporció concreta d’hores de castellà i català a l’escola, els pares “podran triar la llengua vehicular” per a l’ensenyament dels seus fills i, per fer-ho, “podran optar per escolaritzar els seus fills en centres privats” amb les despeses “a càrrec de l’administració”.

Rigau ja va avançar aquest dilluns que la Generalitat presentarà recurs al Tribunal Constitucional si la llei tira endavant. De moment, però, la consellera es guarda aquesta carta, a l’espera que la llei passi el procés de negociació al Congrés de Diputats i que el Consell d’Estat i el consell escolar de l’Estat es pronunciin en un nou informe.

Tanmateix, la titular d’Educació ha avançat aquest matí de dimarts en declaracions a Catalunya Ràdio que és “innegociable” i “inimaginable” que el Govern apliqui aquesta nova llei a Catalunya.

Font: ARA

Read Full Post »

Older Posts »