Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘article’

Celebrem la pasqua!

El divendres les alumnes de CFGS d’Educació Infantil vam celebrar la pasqua fent la mona. Primer ens vam posar per grups i vam fer la mona a la classe, i després ens vam separar per classes i vam ajudar als nens d’infantil a fer la seva mona. Vam poder anar amb els alumnes de la llar d’infants, que van decorar un divertit donut, i també amb els alumnes de P3, P4 i P5 que també van decorar amb molta paciència i destresa la seva mona!

Va ser un dia molt mogut però del qual vam gaudir d’estar al costat dels infants!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

Read Full Post »

L’Ametller és un espai de joc i creixença destinat a infants menors de 6 anys, que treballa a través de la Pedagogia Waldorf. Aquest espai està situat a la nostra comarca, al poble de Copons. Periòdicament fan xerrades i portes obertes del seu espai per donar a conèixer la seva manera de treballar. Crec que pot ser molt interessant conèixer la seva metodologia, així que si podeu i en teniu ganes aquest diumenge us hi podeu passar:

CARTELL FIRA primavera 5maig 2013

Read Full Post »

Un any més els alumnes de 1r CFGS d’Educació Infantil de l’Acadèmia Igualada hem anat de colònies a Cal Diable, i és que la bona experiència de l’any passat ens ha fet repetir en aquesta acollidora granja escola de Pontons.

Vam arribar el dijous al matí, ens vam instal·lar i vam fer una visita per la granja, on vam començar coneixent els animals de forma lúdica, els hi vam donar de menjar i inclús els hi vam netejar el corral!

Per la tarda vam fer una sortida pel bosc, i mentre caminavem vam aprendre a diferenciar les plantes aromàtiques, vam fer el motlle d’una petjada de senglà, vam fer orientació amb brúixula i vam aprofitar per berenar tot un clàssic: un pa amb xocolata.

Però un dels millors moments va ser a la nit, quan els monitors van preparar unes danses i jocs molt animats, i per acabar…. ens van fer un repertori de cançons de bona nit que ens va deixar embadalits a tots.

L’endemà al matí, vam fer un taller de galetes de xocolata i vainilla, i per acabar uns jocs de cucanya per estirar les cames.

Els dos dies van passar molt ràpid i els alumnes se’ls hi va fer curt, i ara ja tenen ganes de repetir-ho. La veritat és que tots hem tornat amb les piles carregades i amb ganes de fer coses,  doncs a part de divertir-nos com a nens hem pogut aprendre coses que ens poden serviran en la nostra tasca a educació infantil.

Esperem repetir-ho l’any vinent i gaudir-ho tant com aquest!

Us deixo amb les fotos i la cançó original de bona nit….. (tot i que teniu el vídeo al dropbox!)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=3e05afc

Read Full Post »

Un adulto pequeñito

La mente intuitiva es un regalo sagrado y la mente racional es un fiel sirviente. Hemos creado una sociedad que rinde honores al sirviente y ha olvidado el regalo, decía Einstein. A lo que L’Ecuyer, en su ensayo Educar en el asombro (Plataforma), añade: “Matar la imaginación, el asombro y la creatividad de un niño para inculcarle cuanto antes y contra su naturaleza una actitud razonable es típico de una sociedad fría, cínica y calculadora. Hacemos a los niños a nuestra medida. El niño es un adulto pequeñito”. Esta abogada empezó a investigar temas relacionados con la educación cuando nació su primer hijo, y su blog tiene más de siete mil visitas al mes.

 

 

Por qué no llueve hacia arriba?!”, me preguntó mi hijo.

Qué tierno.
En realidad no buscaba una respuesta, es la manera que tienen los niños de admirarse ante una realidad que es pero que podría no haber sido. El asombro es el motor de la motivación del niño. Chesterton decía…

Un sabio.
… “En cada niño todas las cosas del mundo son hechas de nuevo y el universo se pone de nuevo a prueba”. Un niño ve por primera vez el cielo, y estrena el cielo. Crece maravillado por lo que le rodea. Si te fijas, de camino al cole las madres tiran de los niños, sólo las abuelas caminan junto a ellos.

Una observación de la que aprender.
Los niños se paran maravillados porque han visto algo que brilla en el suelo…, y las madres dicen: “¡Deja esa porquería!”.

¿Qué hacemos?, ¿llegar tarde al cole?
Lo que sea menos chafar su asombro. El asombro es el deseo de conocimiento, es no dar el mundo por supuesto, por eso debemos educar en el asombro.

¿Y cómo se hace?
El asombro requiere libertad interior. Según Tomás de Aquino, hay dos fases en el conocimiento: la primera es el descubrimiento y la invención, y la segunda, la disciplina y el aprendizaje. Hemos invertido el orden: en las escuelas se aprende de fuera hacia dentro, no de dentro hacia fuera.

El afuera es invasivo.
Sufrimos el síndrome de la sobreestimulación debido a unos cuantos experimentos con ratas: pusieron unas ratas en una jaula oscura y otras en un laberinto con ruedas y rampas. Las segundas resolvían mejor los problemas. Así llegaron a la conclusión de que a más estímulos, más inteligencia.

Entre la carencia de estímulos y el exceso debe haber el punto medio.
Hoy los estudios relacionan la sobreestimulación con problemas de aprendizaje.

Estamos en la era de las pantallas.
Estamos creando niños saturados. Inocentes series infantiles tienen una media de 7,5 cambios abruptos de imagen por minuto. Cuando esos niños se enfrentan al ritmo de la vida real, todo les impacienta y aburre. Existen estudios que relacionan horas de televisión en la infancia con problemas de atención y trastorno del aprendizaje.

Hay que recuperar el silencio.
Las pantallas estridentes turban el único aprendizaje sostenible del niño: descubrir el mundo por sí mismo y a su ritmo. Einstein decía que la formula del éxito era el trabajo, más el juego, más el silencio. Nunca habíamos tenido tanta información y nun-ca habíamos aprendido tan poco.

Es una preocupación mundial.
El premio Nobel Herbert Simon decía que la información consume atención de quien la recibe. En consecuencia, una gran cantidad de información crea un empobrecimiento de la atención.

La multitarea es hoy habitual en niños.
Y ya sabemos que dividir la atención la merma. El niño sobreestimulado se convierte en un adolescente que lo ha visto y lo ha tenido todo, tiene el deseo bloqueado.

El sistema educativo tampoco ayuda.
Todos nacemos originales y morimos copias, decía Carl Jung. En lugar de sacar lo mejor de cada uno, el sistema educativo inculca. Y se amolda al supuesto “nuevo ritmo infantil” a base de pantallas. Sin embargo, los altos directivos de empresas tecnológicas de Silicon Valley mandan a sus hijos a un colegio de élite que hace bandera de no utilizar tecnología en las aulas.

¿Un nuevo esnobismo californiano?
Su argumento es que el ordenador impide el pensamiento crítico, y que ya tendrán tiempo de aprender y de gestionar esa herramienta. Hay que evitar que vean la vida como una pantalla en la que suceden cosas, procurar que descubran el sentido a través de la vida real, y respetar su ritmo.

Es lento.
Sí, desde nuestro punto de vista son como caracoles, y sin embargo ellos tienen la clave de la felicidad: vivir con intensidad y asombro cada momento presente. Eso es natural para los niños, no se lo robemos.

Será mi propósito para el 2013.
Si dejamos que vean y vivan cosas que no les corresponden, las etapas se aceleran. La edad de la infancia es la edad del juego, de la imaginación; si no la pasan de pequeños, serán adultos inmaduros.

El consumo, sus mensajes los atrapan.
El consumismo es la forma más letal y directa de matar el asombro de un niño. Cuando saturamos sus sentidos con todo lo que quiere no le dejamos desear las cosas, y así el niño empieza a dar el mundo por supuesto.

… A pensar que todo le es debido.
Sí, que las cosas, o peor, que las personas tienen que comportarse como él quiere, y sus caprichos se convierten en órdenes, y aparecen las pataletas y los enfados a consecuencia de la frustración que le provoca que la realidad no se amolde a lo que desea.

Eso da mucha pena.
Educar en el asombro es educar al niño en el agradecimiento por la vida, por la belleza y el misterio que le rodea.

Por: Catherine l’Ecuyer, investigadora y divulgadora de temas relativos a la educación

Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet

Font: La Vangurdia

Read Full Post »

El Ministre d’Educació Wert ha donat a conèixer un esborrany de reforma educativa que situa la llengua catalana com a especialitat, és a dir, per darrera de la llengua castellana i les dues llengues estrangeres. Això ha provocat una gran polèmica a nivell polític, educatiu i social.

Què n’opinieu?

Aquí us deixo un article per tal que en pogueu ampliar la informació:

Wert presenta aquest dimarts a les autonomies la reforma educativa que amenaça l’educació en català

El projecte de llei orgànica vol convertir el català en quarta llengua a l’escola. Preveu que els pares puguin escollir la llengua vehicular, i en cas que no s’ofereixi l’opció castellana en centres públics, es pugui accedir a centres privats amb les despeses a càrrec de la Generalitat.

El ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, presenta a les autonomies aquest dimarts a la tarda l’avantprojecte de llei de la reforma educativa. Ho farà en la conferència sectorial d’educació l’endemà que fes arribar als consellers del ram −via correu electrònic− l’esborrany de llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE), que preveu un atac frontal contra les llengües cooficials a l’Estat, entre les quals, el català.

El català, relegat a assignatura “d’especialitat”

El nou projecte de llei relega el català a una quarta posició en la distribució horària del currículum de primària i de secundària, per darrere del castellà i de dues llengües estrangeres. D’aquesta manera, la discriminació del català es concreta amb la divisió de les assignatures en tres categories. En primer lloc hi hauria les matèries “troncals”, entre les quals hi hauria el castellà, la literatura castellana i una primera llengua estrangera, i per a les quals es reserva un mínim del 50% de l’horari lectiu. En segon lloc, les matèries “específiques”, en què la proposta de llei situa la segona llengua estrangera i per a les quals es fixa un màxim del 50% de l’horari lectiu. I per acabar, les matèries “d’especialitat”, el grup en el qual apareix la “llengua cooficial i la seva literatura”, sense cap previsió d’horaris. Això vol dir que per obtenir el títol d’ESO no faria falta passar un examen de català, ja que només es requereix la prova d’una assignatura optativa i l’alumne pot escollir-ne qualsevol altra que no sigui català.

L’esborrany també preveu que, mentre la Generalitat no estableixi la proporció concreta d’hores de castellà i català a l’escola, els pares “podran triar la llengua vehicular” per a l’ensenyament dels seus fills i, per fer-ho, “podran optar per escolaritzar els seus fills en centres privats” amb les despeses “a càrrec de l’administració”.

Rigau ja va avançar aquest dilluns que la Generalitat presentarà recurs al Tribunal Constitucional si la llei tira endavant. De moment, però, la consellera es guarda aquesta carta, a l’espera que la llei passi el procés de negociació al Congrés de Diputats i que el Consell d’Estat i el consell escolar de l’Estat es pronunciin en un nou informe.

Tanmateix, la titular d’Educació ha avançat aquest matí de dimarts en declaracions a Catalunya Ràdio que és “innegociable” i “inimaginable” que el Govern apliqui aquesta nova llei a Catalunya.

Font: ARA

Read Full Post »

Avui la Pat m’ha fet arribar aquest interessant article d’un bloc anomenat el “Cafè pedagògic” que ja l’he inclós entre la llista d’enllaços interessants. El cert és que és un article molt realista i que fa pensar molt, i als que aviat començareu a treballar en aquest món o ja ho heu fet, potser us hi sentireu identificats. En fi, molt interessant, no us el perdeu!

Tot i el títol, que ningú es pensi que aquest article és una decàleg de formes i maneres d’abandonar la professió. Crec que, si aquest fos l’objectiu del text, potser no caldria ni escriure’l perquè la millor manera d’abandonar la professió és, simplement, abandonar-la. L’objectiu, per tant, és exposar una reflexió personal sobre una qüestió important i és que, en moltes ocasions, ens pensem que per exercir com a mestres el més important és la formació o títols adquirits i, per davant d’això, existeixen altres coses.

M’explico.

Quan estudies la carrera t’omplen el cap d’intencionalitats educatives. Has d’ensenyar el que exposa el currículum, però també has d’ensenyar valors de tot tipus. No ens podem oblidar tampoc dels famosos hàbits de salut, de treball i d’estudi. Això es tradueix en una obligació professional d’ensenyar als infants a ser respectuosos, educats, concentrats, dinàmics, participatius, cooperatius, motivats, actius, autònoms, afectius, expressius, empàtics, ecològics, coeducatius, raonables, creatius, originals, responsables i , fins i tot, que desenvolupin l’esperit crític i superin les competències bàsiques amb un èxit aclaparador. Per fer-ho et donen una munió de metodologies, tècniques, programes d’estudi, experiències, activitats, recursos, objectius,  enciclopèdies pedagògiques, coneixements psicològics, manuals, llistats de trastorns dels infants, llistat de trastorns dels mestres, llistat de trastorns de les famílies i, fins i tot, alguns prejudicis que et diuen que et seran molt útils per a començar a adobar-te en el “camp de batalla” que se suposa que és una escola.

D’aquesta manera finalitzes la carrera no saps si molt contenta o espantada o trista…i decideixes estudiar encara una mica més perquè no ho acabes de veure gaire clar tot plegat i potser necessites algun llistat més de trastorns, per exemple, els trastorns del psicopedagog.

Finalment, trepitges la primera escola i, des del minut 1, et poden passar dues coses. La primera és que te n’adonis que res del que has estudiat et serveix. Si et passa això de seguida comences a pensar que necessites estudiar molt més i que, molt probablement, allò que et manca ho van estudiar a classe aquells dies de primavera que tu vas decidir quedar-te a la gespa de la facultat parlant sobre la vida amb algun company o companya. Penses que podries trucar a aquest company o companya i preguntar-li si ell o ella se senten igual que tu. Després d’uns dies d’incertesa ho fas, truques al teu company i companya i resulta que els teus sentiments i els seus són exactament iguals. Així que comences a estudiar alguna cosa més amb la confiança que, en un moment o altra, alguna llista de trastorns t’il·luminarà i t’ajudarà a descobrir que és el que, realment, necessites per afrontar aquesta situació. Tens, això sí, la precaució de no apuntar-te a aquests cursos amb aquest company/a per no caure en la temptació, una altra vegada, de quedar-te en alguna gespa suggerent parlant de la vida i perdre’t’ alguna cosa essencial.

La segona cosa que et pot passar és que, davant de la gran ignorància que sents, és que et deixis arrossegar per la corrent que es visqui a l’escola i acabis assumint els seus errors i encerts com a formes pròpies i naturals del fet educatiu. Amb el temps aquesta opció fa que t’oblidis, fins i tot, que vas aprendre unes altres coses i ja no sàpigues que allò que estàs fent ni tan sols ho has escollit. T’oblides que alguna vegada et van parlar d’escoles diferents o de pedagogs que van concebre la institució escolar amb una altra mirada i acabes reproduint tics i inèrcies que assumeixes com a teves.

Però que és el que ens passa exactament a les mestres??? La meva teoria és que, precisament, el problema radica en que som mestres i que, inicialment, hem de deixar de ser-ho.

Continuo l’explicació.

Tu vas amb el cap inflat de coneixements, d’objectius, continguts i procediments però ningú t’ha explicat o la pressió és tan gran que t’has oblidat que el més imprescindible i important a una escola o a qualsevol lloc és que  és un espai de RELACIÓ i que, per tant, abans de ser mestra i abans que els infants siguin alumnes tots i totes som persones i, per tant, ens hem de conèixer, ens hem de donar temps  i, sobretot, ens hem de mirar als ulls i reconèixer en l’altre un individu complet, amb emocions i sentiments legítims.

Assumir aquest fet implica una transformació molt profunda i contundent ja que comporta deixar certes qüestions a un costat per reprendre-les un cop el vincle entre uns i altres s’ha constituït. Una escola construeix història, però sobretot una història de relacions. La  història de les relacions entre els infants i les mestres, entre les mestres i els acompanyants de menjador, entre els acompanyants de menjador i els voluntaris, els voluntaris i  les famílies i entre les famílies i els alumnes (de l’ordre que s’encarregui la sistèmica) com a persones que es miren, es reconeixen i s’accepten.

Un cop això és un fet, tot es va donant a poc a poc, el respecte es va construint en relació a la credibilitat, la seguretat i la confiança en relació a la consistència, la creativitat apareix vinculada a l’acceptació i a l’espontaneïtat i els coneixements esdevenen de les passions compartides.  Però res no apareix ni mereix que aparegui si no ens mirem i ens vinculem com a persones.

En alguna ocasió m’ha vingut alguna família, visiblement i comprensiblement espantada, amb una paper a la mà on apareix un diagnòstic elaborat per un pediatre, psicòleg, psiquiatre o neuropediatra que, sense haver vist ni un sol cop al nen o nena en el seu entorn natural actuant de forma lliure i amb la bíblia de les llistes dels trastorns dels trastorns dels trastornats (el famós DSM-IV que cada cert temps s’amplia encara més i va proveint a les industries farmacèutiques d’ingressos segurs i quantiosos ) a la mà o a la prestatgeria, ha col·locat una etiqueta que, segons ell o ella, determina el que és aquest infant. Davant d’això jo dic sempre “potser ens dóna pistes per ajudar a aquest infant, però jo no deixo de veure al Lluís, o la Carme o el Toni (per dir alguna cosa)” perquè per sobre d’etiquetes i diagnòstics el que més valor té per mi és la relació que tinc amb l’infant en qüestió.

Altres vegades, algú, davant de la cruesa que pot sentir qualsevol quan es posa en evidència que per ser mestre o treballar amb infants t’has de despullar, m’ha dit que se sentia desnaturalitzat sinó podia fer servir una tècnica o una metodologia concreta. I jo, espero que em perdonin els que se sentin al·ludits, però davant d’aquest tipus de comentari em penso que m’expliquen un acudit…perquè com es pot dir això? Desnaturalitzat per no fer servir una tècnica? Si, precisament, qualsevol tècnica té de natural el que jo de finlandesa!!! El que vull dir és que entenc que qualsevol persona estigui habituada o acostumada a actuar d’una forma tècnica concreta, però això no té res a veure amb la naturalitat. Qualsevol tècnica pot ser útil en un moment donat, però sempre i quan la relació i el vincle estigui treballat…sense això tot deixa de ser útil, natural o espontani!!! Per suposat entenc la incomoditat de qualsevol quan et sents despullat i la inèrcia de tornar a posar-te la roba que, fins a llavors, has emprat. Però quan poses per davant les relacions humanes, te n’adones que, en moltes ocasions, la roba que feies servir o bé ara et va petita, o bé ara està mullada o bé ara et dona calor…i, per tant, l’has de canviar.

I ara espero que ningú després de llegir aquest article m’acusi d’anarquista de l’educació ja que sóc la primera a anar a formacions, a xerrades, a visitar escoles, a aprendre tècniques i m’encanten les qüestions clíniques que es vinculen amb l’educació i m’apassiona sentir a bons professionals del gremi de pediatres, neuropediatres, psiquiatres i psicòlegs que, des d’una altra mirada, aborden les dificultats que provenen de la diversitat inherent a l’ésser humà. No obstant, no accepto ni acceptaré mai que cap d’aquestes coses passin per davant de les persones i de les nostres relacions.

Per aquesta raó aprofito per declarar el meu profund i intens enamorament que sento pels meus alumnes i les seves famílies que m’omplen d’energia i vitalitat, per les meves companyes mestres encapçalades per la testa del mio cuore que accepten la meva essència amb alegria, pels acompanyants i les acompanyants del menjador que em revifen amb la seva frescor i la seva presència imprescindible, pel personal no docent que són tot amor i cura i em declaro ferventment enamorada d’un projecte on sóc persona i em relaciono com a tal i això em permet aprendre tot el que puc  i ensenyar el poc que sé amb una passió que no es troba ni es trobarà mai a cap llistat de trastorns ni la pot fer emergir cap tècnica ni metodologia concreta.

I és que la millor manera de ser mestra, és sent i sentint que ets persona i que, com a tal, mires i et reconeixes en les persones que t’envolten.

Font: Cafè Pedagògic

Read Full Post »

La generalitat ha creat una pàgina on trobar informació per incentivar la resonsabilitat en els infants, des dels més petits fins als més grans. En ella hi podeu trobar recomanacions pràctiques per treballar amb cada etapa i recursos per seguir aprenent.

Us deixo amb una part de l’article que podeu trobar en aquest link.

Responsabilitat

La responsabilitat és la capacitat que tenen els vostres fills per dur a terme els compromisos adquirits i assumir les conseqüències de les seves accions. Ser responsable exigeix comprometre’s, és a dir, decidir el que s’ha de fer i actuar en conseqüència. La responsabilitat és imprescindible per a ser persones autònomes. Es tracta d’aconseguir que els vostres fills sàpiguen què han de fer i com ho han de fer, a casa, a l’escola, amb els amics, i que ho duguin a terme.

En la nostra societat s’ha estès la idea que per tal que els nens siguin feliços se’ls ha d’evitar dificultats i contrarietats i així, sense voler, se’ls sobreprotegeix. Aquesta actuació impedeix o dificulta el procés d’adquisició de responsabilitats i de maduresa personal tan importants per a la seva formació.

És important potenciar la responsabilitat en un doble àmbit: el personal i el social.

En l’àmbit personal la responsabilitat es pot desenvolupar en diferents entorns (familiar, escolar, amics). Dins de l’àmbit familiar, és bo que els vostres fills participin en les feines de casa com una responsabilitat compartida, és a dir, sabent i comprenent que la feina de casa és cosa de tots els membres de la família. L’encàrrec és una eina educativa, que ajudarà els vostres fills a tenir una actitud madura i responsable. La confiança que els demostreu envers les activitats encomanades els farà sentir més responsables. D’altra banda, la participació en les feines de casa farà que se sentin integrants actius en la família.

Dins l’entorn escolar, la responsabilitat té a veure amb el compromís dels vostres fills amb el seu procés d’aprenentatge i amb l’assoliment dels objectius escolars. En aquest àmbit, la responsabilitat dels nens i joves també té a veure amb l’hàbit d’estudi i amb saber compaginar l’oci amb les seves obligacions.

Pel que fa a l’entorn dels amics, cal que també els nens i joves tinguin una actitud  responsable, que siguin capaços de comprometre’s amb les seves relacions  personals, mantenint una actitud de respecte i sabent posar-se en el lloc dels altres per entendre’ls i ajudar-los.

En l’àmbit social, els vostres fills han d’entendre que formen part d’una societat que els exigeix uns deures, com són la conservació i cura del que és públic, la participació en activitats socials, el respecte i la conservació de la natura, la convivència pacífica…, de manera que si són nens i joves responsables desenvoluparan valors com el compromís i la solidaritat, i esdevindran persones respectuoses amb els altres i amb el medi ambient.

D’altra banda, és important saber que el compliment de les responsabilitats reforça l’autoestima, és a dir, els vostres fills se sentiran satisfets amb ells mateixos pel que han pogut realitzar de manera autònoma i, a la vegada, els proporcionarà una major motivació per iniciar nous reptes.

En general, per fomentar el valor de la responsabilitat en els vostres fills caldria:

  • Donar-los uns encàrrecs concrets i adequats a la seva edat i característiques personals.
  • Reflexionar amb ells sobre les accions o responsabilitats que han d’assumir i per què, concretar-les, escriure-les i fer-ne un seguiment.
  • Ser exigents amb les seves responsabilitats diàries, però també saber-les valorar. No cal, però, que aquest reconeixement es converteixi en un premi material.
  • Mostrar-los confiança quan els encomanem alguna responsabilitat.
  • Marcar normes de conducta per aconseguir ajudar-los a complir les seves responsabilitats.
  • Potenciar l’autonomia personal en els vostres fills i deixar-los que siguin ells mateixos els qui resolguin les pròpies dificultats, evitant actituds sobreprotectores que impedeixin el desenvolupament d’una conducta responsable.
  • Ensenyar-los a conèixer les pròpies capacitats i límits perquè sàpiguen en què es poden comprometre.
  • Ajudar-los a reflexionar abans d’actuar i fer que s’adonin de les conseqüències de les seves accions.
  • Ensenyar-los a ser perseverants i pacients davant les dificultats i no buscar resultats immediats.
  • Ajudar-los a corregir els errors aprenent de les pròpies accions i a entendre el fracàs com una part de l’aprenentatge.
  • Ensenyar la responsabilitat a partir de contes, històries i llegendes exemplificadors.
  • Ser un model positiu per als vostres fills. Els nens i joves sovint imiten els pares o els tenen com a referents.

Read Full Post »

Older Posts »