Com que aquesta setmana ja acabem l’hora dels contes, en aquest apartat, la classe de les Marietes ja podeu penjar els vostres arguments, només heu d’anar a l’apartat de comentaris d’aquesta entrada i fer un copiar i enganxar en l’espai corresponent.
Els vostres contes 1A
9 febrer 2010 per Mònica
Arxivat a 1r Expressió i Comunicació | Etiquetat Contes, expressió | 20 comentaris
20 Respostes
Deixa un comentari
-
C/ Sant Josep, 110-112
08700 Igualada
Tel. 93 803 14 94
Facebook Acadèmia
- acolliment activitat adaptació adopció art article autisme bloc cançons carnaval Carnestoltes castanyada conte Contes crae creativitat denip dgaia didàctica dislèxia documental drets infants dsm educació educadors escola lliure escola verda experimentació exposició expressió festa formació fotos Frato graduació granja escola hora del conte inclusió infants infància intervenció jornades inteprofessionals llar d'infants llenguatge llenguatge de signes londres límits maltractament mona montessori motivar música nadal noticia objectius pedagogia poema reflexió representació Salut sant jordi selectivitat sordesa sortida TAC taller teatre titelles treballs tutoria universitat vídeo Waldorf xerrada xerrades
Assignatures
Blogroll
Número de visites
- 201.993 visites
-
Bloc Educació Infantil Acadèmia Igualada by Eduinfantil Acadèmia is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial 3.0 Unported License. -
Uneix altres 16 subscriptors
UN HOSTE INESPERAT
Vosaltres sabeu el conte de la rateta que escombrava l’escaleta? ………… Doncs, vet aquí una vegada quan la sra rateta es va aconseguir del gat que se la volia menjar, va decidir muntar un hostal en un bosc per aquí a la vora d’Igualada. Ja que va pensar que molts animals necessiten un lloc per dormir quan són de viatge lluny del seu cau. I en aquest hostal si estava tan i tan bé, ja que la rateta era molt polida i endreçada, que molts animals van decidir quedar-s’hi a viure per sempre.
I la nostra història comença una nit després de sopar quan el senyor mussol, com cada nit es disposava a explicar un conte, quan van trucar a la porta de l’hostal. La senyora rata va obrir la porta i hi va trobar un personatge molt estrany que portava damunt les espatlles el seu fillet i amb una maleta en una mà i una gran coliflor a l’altre.
“Koko, kantikato koko” va dir amb un gran somriure.
“Què deu volgué dir?” va preguntar la senyora rata intrigada,“ Serà un venedor de coliflors?”.
“Doncs no ho sé”, va respondre el senyor mussol,“sembla que parla coales, que és un idioma ben estrany”.
“Koko, kantikato koko” va repetir coala ensenyant la coliflor i fent una reverència.
“Vaig a cridar a la senyora òliba que és molt llesta i parla molts idiomes.” Va dir la senyora llebre, i va sortir corrents a buscar-la.
La senyora òliba va arribar de seguida. Després d’escoltar atentament al senyor coala, va agafar molt seria la coliflor i li va donar a la senyora rata, que cada vegada estava més bocabadada.
“Coala diu que a la seva terra, a Austràlia, es costum que quan algú arriba per primera vegada a una casa , sempre porti un regal a la senyora de la casa” va traduir la senyora òliba.”I com en un viatge tant llarg les flors s’haurien fet malbé, ha portat una coliflor que també és una flor.”
“Oh que amable!” va dir encantada la senyora rata “moltes gràcies!
“Estimats meus!” va anunciar a tots els seus hostes, aixecant la coliflor molt amunt: “Demà menjarem coliflor australiana.”
Cristina Díaz-Guerra
M'agradaM'agrada
L’ANAGUET LLEIG
Com cada estiu la senyora Ànega junt amb les seves amigues es van posar a covar els seus ous desitjoses per veure com serien els seus aneguets, tot i que ja sabien que serien els més bonics de tots.
Després d’uns dies els aneguets van començar a trencar els ous i les mares es van posar al voltant per veure aquell moment tant maco.
Un a un van anar sortint fins a 6 aneguets tots ells rossets, rodonets i amb unes potetes curtetes i arronsades.
La senyora Ànega estava tant contenta amb els seus fillets que van trigar en adonar-se que encara quedava un ou sense obrir, sorpresos tots van mirar l’ou que quedava i que ja començava a ballar d’un costat cap a un altre.
L’ou es va trencar i va sortir un aneguet somrient, més gran que la resta, amb unes plomes negres, prim i amb les potes tortes.
En veure aquell ànec la senyora Ànega es va avergonyir i la resta van riure d’ell apartant-lo del grup.
Pobre aneguet! Estava tant trist perquè ningú el volia que va decidir marxar d’aquella granja esperant que algú se l’estimés sense que els hi importés el seu aspecte.
Després de caminar durant uns dies per un camí que no tenia fi una vella amb els cabells blancs el va recollir i el va portar a la seva granja.
Quina va ser la sorpresa de l’aneguet en veure que aquella senyora se’l volia crospir!
L’aneguet espantat va córrer molt, molt ràpid i va fugir d’allà.
Desesperat l’aneguet va continuar caminant i passats uns mesos quan va arribar l’ hivern es va trobar amb un lloc meravellós ple de plantes i flors boniques que mai havia vist. Prop d’aquell paratge hi havia un llac amb unes aus grans, elegants, blanques com el cotó i que nedaven a l’aigua.
Aquelles aus eres cignes. L’aneguet va acostar-se i una mica espantat els hi va preguntar si ell també es podia banyar. Els cignes se’l van mirar i li van respondre ‘ es clar que sí, tu ets com nosaltres!’
L’aneguet va dir ‘ no sigueu dolents, per què rieu de mi! Ja sé que sóc lleig però no és motiu per riure!’
‘ No riem de tu, mira el teu reflex a l’aigua! Ets com nosaltres!’
L’aneguet es va mirar a l’aigua i va veure un preciós cigne amb plomes blanques i unes ales llargues i definides.
Va ser així com l’aneguet lleig es va unir amb els demés i va ser feliç per sempre.
Sara A. Ruiz Ruiz
M'agradaM'agrada
EL CONTE DEL PIRATA
Un dia anant pel carrer vaig trovar un llibre (full de paper din-a4 doblegat per la meitat), i vaig decidir llegir-lo a veure què explicava. Voleu que us l’expliqui?
Explica la història d’un pirata que vivia avorrit a la seva caseta (doblegar les puntes fent veure que és una caseta)
I va decidir comprar-se un vaixell per veure món (es fa el vaixell doblegant cap amunt la part de sota de la casa).
Un cop a dalt del vaixell, decidí anar a terres llunyanes on feia mooooooolta calor i es va treure la samarreta amb tanta mala sort, que li va caure a l’aigua i no la va poder agafar (xof! Oh! quina pena)
De cop i volta va bufar un vent mooooooolt fort (es fa que els nens bufin fort com el vent) que va empènyer el vaixell cap a unes roques (si hi ha algún nen aprop es pot fer xocar el vaixell amb el seu cap com si fos la roca) i li va trencar la proa (es trenca un dels extrems del vaixell de paper); s’acostava una tempesta!.
El vent seguia bufant (animem als nens a bufar) i una onada gegant va empényer el vaixell cap a unes altres roques (tornem a estimbar el vaixell contra el cap d’un altre nen) i se li va trencar la popa (s’estripa l’altre costat).
I com que així un vaixell no pot navegar, es va enfonsar, enfonsar…. amb tanta mala sort que va caure cap per avall (fem xocar la punta del vaixell amb el terra) i es va trencar el màstil (trenquem la punta de dalt).
Pooooobre pirata! sort que sabia nedar!!! (tots imitem el gest de nedar) i va arrivar fins la platja d’una illa, però…… sabeu què hi havia, sabeu que es va trobar????? (desplegem el vaixell i sorpresa!)
LA SAMARRETA DEL PIRATA!!!
M'agradaM'agrada
Ha nevat tant, aquesta nit, que els camps són blancs, ben blancs.
El conillet té gana i no té res per menjar. Res.
Haurà de sortir a buscar-ne.
Obre la porta i…
Conill: Brrr… Quin fred fa! I quanta neu!
Però el conillet es decideix a sortir.
Se’n va caminant per la neu flonja.
I sabeu què troba? Dues pastanagues grosses, colgades a la neu.
Rosega, rosega, rosega… i se’n menja una.
Ja està ben tip, i diu: Fa molt fred, tant, que segur que el meu veí, el cavallet bru, deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva.
El conillet corre que corre cap a casa el seu veí, el cavallet.
Conill:Pam-pam!, truca a la porta.
No respon ningú.
Conill: Oh, no hi és! El cavallet no hi és!
El conillet li deixa la pastanaga a la porta i se’n va.
El cavallet és a buscar alguna cosa per menjar en aquells camps coberts de neu.
No diríeu pas què hi troba!
Un nap, un nap gros i morat.
I… es menja el nap.
Ja està ben tip i se’n torna cap a casa.
Tot just hi arriba, veu la pastanaga i fa:
Cavall: Una pastanaga! Qui me la deu haver portada?
Segur que ha estat el conillet gris, he vist les seves petjades a la neu. Que n’és de gentil, el conillet gris!
Després ha dit:
Cavall: Fa tant de fred, que el be segur que deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva. Tornaré de seguida.
El cavallet galopa que galopa, hop, hop, hop!, cap a casa el be grassó.
Cavall: Toc-toc!, truca a la porta.
No respon ningú.
Cavall: Oh, no hi és! El be no hi és!
El cavallet li deixa la pastanaga a la porta i se’n va.
El be grassonet i arrissat és a buscar alguna cosa per menjar. Quina sort! Fixeu-vos què troba! Una col, una col amagada sota la neu. I de fulla en fulla es menja tota la col. Ja està ben tip i se’n torna cap a casa.
Tot just hi arriba, veu la pastanaga i fa:
Be: Una pastanaga! Qui me la deu haver portada?
Segur que ha estat el cavallet, he vist les seves petjades a la neu. Que n’és de gentil, el cavallet!
Després ha dit:
Be: Amb aquest fred que fa avui, segur que el cabirol deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva. Tornaré de seguida.
El be corre que corre pels camps gelats i per dins del bosc, cap a casa el cabirol.
Be: Truc-truc!, truca a la porta.
No respon ningú.
Be: Oh, no hi és! El cabirol no hi és!
El be li deixa la pastanaga i se’n va.
El cabirol és a buscar alguna cosa per menjar. Imagineu-vos què troba!
Una mata d’herba gebrada i els brots d’un pi. I menja fins que en té prou.
Ja està ben tip i se’n torna cap a casa.
Tot just hi arriba, veu la pastanaga i fa:
Cabirol: Una pastanaga! Qui me la deu haver portada?
Ja ho sé! Ha estat el be grassó i arrissat, aquí hi ha un floc de llana que ha perdut per camí. Que n’és de gentil, el be!
Després ha dit:
Cabirol: Fa tant de fred i ara neva tant, que el conillet gris deu tenir molta gana. Li portaré aquesta pastanaga a casa seva. Tornaré de seguida.
El cabirol salta que salta, per damunt les mates de boix i per sobre les cledes dels prats, cap a casa el conillet.
El cabirol ja hi ha arribat. Obre la porta poc a poc, el conillet dorm. I, amb molt de compte, li deixa la pastanaga a la vora del llit. Però el conillet es desperta i el cabirol li diu:
Cabirol: Fa tant fred i neva tan fort, que he pensat que no deus tenir res per menjar. Et porto una pastanaga!
I així va ser com dels cavallet al be i del be al cabirol, la pastanaga va tornar al conillet gris. Oh, els bons amics, els bons amics!
Rosa Mª Jiménez Vega
M'agradaM'agrada
El conte de la Blancaneus i els set nans
En un país molt llunyà hi vivia una bonica princesa anomenada Blancaneus, que tenia la cara blanca com la neu,els llavis vermells com la sang i el cabell negre com la nit i amb ella i vivia la seva madrastra la Reina, que era molt dolenta.
La Blancaneus cada dia que passa era molt mes bonica i la gelosia de la madrastra era cada dia mes gran i la reina cada dia li preguntava al seu mirall:
– Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
I el mirall contestava :
– Tu ets, oh Reina, la més bella de totes les dones.
I varen anar passant els anys. Un dia la Reina preguntà, com sempre, al seu mirall màgic:
– Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica de totes les dones?
Però aquesta vegada el mirall va contestar:
– La més bella és Blancaneus.
Llavors la Reina, plena d’ira i d’enveja, va buscar un caçador i li ordenà:
Que s’ emportes Blancaneus al bosc, per mata-la i com a prova d’haver realitzat el meu encàrrec, que li portes en aquest cofre el seu cor.
Però quan van arribar al bosc, el caçador sentí llàstima de la innocent jove i la va deixar fugir, substituint el seu cor pel d’un porc senglar.
Llavors la Blancaneus va començar a córrer, va córrer molt fins que no podia més i ja és feia de nit, tot d una va trobar una caseta En aquella casa tot era molt petit, però molt bonic i net. Prop de la llar de foc hi havia una taula parada amb set plats molt petits i set tasses petites. A l’altra punta de l’estança hi havia set llits petits , un al costat de l’altre.
l cap d’una estona van arribar els habitants de la caseta. Eren set nans que cada dia sortien a treballar a les mines d’or al cor de les muntanyes. I com sempre canten la seva cançó. ( Hi HO)
I quan van arribar es van trobar a la Blancaneus i van dir dos nans:
– Oh! quina nena més bonica!. Com deu haver arribat fins aquí?
S’hi van acostar per admirar-la però amb molt de compte però de sobte ella es va despertar i es va espantar al veure que set nans l’envoltaven. Ells la van tranquil•litzar i aleshores ella els va explicar la seva trista història.
I ells nans li van dir :
-Si vols cuinar, cosir i netejar per nosaltres,et pots quedar aquí i tindrem cura de tu per sempre…
Blancaneus va acceptar contenta. Cada matí sortia a la porta per acomiadar els nans que anaven a treballar.
Ells l’advertien:
– Vés molt amb compte. La teva madrastra pot descobrir algun dia que vius aquí i et pot voler fer mal.
Mentrestant, a palau, la Reina va tornar a preguntar al mirall:
– Mirallet, mirallet, qui és ara la més bella?
– Segueix sent-ho Blancaneus, que ara viu en el bosc a casa dels set nans.
Furiosa i venjativa com era, la cruel madrastra es va disfressar d’innocent velleta i es dirigí cap a la caseta dels set nans.
Blancaneus estava sola, perquè els nans estaven treballant a la mina. Llavors la madrastra va aprofitar aquell moment.
Llavors la Blancaneus es va queda sola a casa i va sentir un soroll i va dir :
– ( Blancaneus ) Caram una velleta!, no de ser perillosa una velleta indefensa. Vola passar vostè dintre de casa meva?
-(Velleta)Vol vostè una noia tan guapa una de les pomes més saboroses d’aquestes terres?
I la Blancaneus li va dir que si i li va mossegar va caure al terra. I la madrastra va sortir corre’ns i va marxar i va ser perseguida per els animals.
En tornar, ja de nit, els nans a casa seva, trobaren a Blancaneus estirada a terra, pàl•lida i quieta, cregueren que havia mort i li construïren una urna de cristall perquè tots els animals del bosc se’n poguessin acomiadar.
En aquell moment va aparèixer un príncep muntat sobre un majestuós cavall i només contemplar a Blancaneus va quedar enamorat d’ ella.
Va voler acomiadar-se’n besant-la i de sobte, Blancaneus va tornar a la vida, perquè el petó d’amor que li havia fet el príncep va trencar l’encanteri de la malvada Reina.
Blancaneus es casà amb el príncep.
I des d’aleshores tots visqueren feliços.
Conte acabat ,, conte explicat!!
Judit Fariña
M'agradaM'agrada
EL PEIXET D’OR
Hi havia una vegada, en un poble, molt petit, un avi i una àvia, que vivien en una casa molt petita i molt vella al costat del mar.
Eren tant pobres, tan pobres que nomès podien menjar el peix que l`avi pescava al mar.
Un dia l`avi va anar a pescar i feia molt mala mar. L`avi va llençar la seva xarxa a l`aigua. Va esperar una mica i en treure la xarxa de l`aigua va veure que nomès havia pescat una pedra. Va llençar la xarxa al mar una altre vegada i quan la va treure va veure que només hi havia un peixet molt petit.Quan volia ficar el peix dins la seva barca va veure que era un peixet molt brillant de color, era un peixet d`or.
En aquest moment el peixet va començar a parlar tot demanant al pescador:
-Si us plau, deixa’m al mar! Deixa’m viure!Si em deixes anar et concedirè tot allò que em demanis.
Llavors, l`avi va contestar:
– Et deixo viure i no cal que em concedeixis res.
L`avi va deixar anar al peixet d`or al mar amb molta cura i desprès sen va anar a casa seva.
Quan va arribar a casa, la seva dona rentava la roba al pati en un cossi molt vell. L`avi li va explicar el que li havia pasat al mar. La seva dona va començar a rondinar i li va dir:
– Però què has fet beneit! Has deixat anar el peix sense demanar-li cap desig? Li podies haver demanat un cossi nou! Que no veus que aquest el tenim molt vell!
L`avi no va contestar res i se´n va anar al mar, i un cop allà va cridar:
-Peixet d`or, bon peixet d`or posat de cara a mi i d`esquena al mar!
Tan bon punt l`avi va acabar de dir aquelles paraules, el peixet d`or traguè el cap del mar.
-Què vols de mi?- va dir el peixet d`or
-La meva dona vol que et demani un cossi nou, perque el nostre ja és molt vell i no serveix per a res.
El peixet d`or va contestar:
-Torna a casa teva que el teu desig et serà concedit.
Quan l`avi va arribar a casa, la dona ja l`esperava tot rentant roba en el cossi nou. I li va dir:
– Però com és que no li has demanat una casa nova tanoca! que no veus que la nostra es molt vella?
L`avi no va contestar res i se`n va anar al mar i un cop allà va cridar:
-Peixet d`or, bon peixet d`or posa´t de cara a mi i d`esquena al mar!
-Què vols de mi?- va dir el peixet d`or
-La meva dona vol que et demani una casa nova, perquè la nostra ja és molt vella i el sostre és a punt de caure.
El peixet d`or va contestar:
-Torna a casa, ja que el teu desig et serà concedit.
Quan l àvi va arribar a casa seva va trobar la dona al pati de la casa, vestida amb unes robes molt boniques i rodejada de criats.
-Però mira que ets capsigany!Torna ara mateix al mar i demana al peixet d`or que vull ser la reina del mar i que el peixet sigui el meu criat.
Llavors l`avi molt trist, se`n va anar cap al mar. I va cridar:
– Peixet d`or, bon peixet d`or posa`t de cara a mi i d`esquena al mar.
-Què vols de mi?- va dir el peixet d`or
L`avi li explicà amb molta pena:
-La meva dona s`ha tornat boja i vol ser la reina del mar i que tu siguis el seu criat.
El peixet d`or no va contestar res i va desapareixer dins el mar
Quan l`avi va tornar a casa va veure allà lluny la seva dona a la porta de la seva primera casa, la casa vella, amb el seu vestit vell i rentant la roba en el cossi vell.
I aixi va acabar la història, i mai ningú més ha tornat a veure aquell peixet d`or. I diuenque ha perdut la confianza en els homes i està amagat al fons del mar.
M'agradaM'agrada
CONTE ORIGINAL [PETER PAN]
En un tranquil barri de Londres hi vivia una família amb tres fills: Wendy, Joan i Miquel. Una nit que els seus pares havien sortit, Wendy explicava el conte de la Ventafocs als seus germans petits.Nana, la gossa dels nens, tampoc es perdia ni una sola paraula.
Quan Wendy els estava explicant com tractava de malament la madrastra a la Ventafocs, els nens van sentir una veu que exclamava:
-Quina dona més cruel!
Sorpresa, Wendy es va donar la volta i es va trobar un estrany nen a la finestra.
-Qui ets? – va preguntar la Wendy.
-Em dic Peter Pan. Vinc del País de Mai més.
Quan va entrar a l’ habitació, Nana es va llançar sobre ell i el va mossegar ben mossegat, però quina seria la seva sorpresa al comprovar que només havia agafat una ombra!.
– Quieta Nana! – Wendy va arrencar l’ ombra de la boca de Nana i en Peter va demanar-li si se la podia tornar, ja que la seva ombra sempre s’ escapava. I Wendy se la va cosir als peus.
– Gràcies Wendy! Té, t’ he portat un collar amb una gla de penjoll, espero que t’ agradi! – va dir en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se ‘l va posar a l’ instant.
– Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts que viuen amb mi? – Li va oferir en Peter Pan.
– I es clar que si! – va respondre Wendy – Però en Joan i en Miquel hauran de vindré també amb mi!.
– D’ acord! – va accedir-hi en Peter Pan. Al moment va aparèixer una petita fada, Campaneta, que va escampar una pols màgica sobre els nens i els va dir – Ara, per volar, només cal que penseu en coses alegres! – I pensant en les coses més alegres que van poder, van observar amb sorpresa i alegria que començaven a elevar-se i flotar.
Van ascendir volant cap a les estrelles, fins que va sortir el sol.
-Estem sobrevolant el país de Mai Més – va anunciar en Peter Pan, senyalant cap a una illa verda que s’ estenia als seus peus. Estaven els nens tan absorts contemplant l’ illa que es van espantar molt quan van veure passar fregant-los una bala de canó que va explotar a uns metres d’ells.
Qui havia disparat tant temible bala era ni més ni menys el capità Garfi, un vell pirata que odiava a Peter Pan per haver-li tallat la mà en una baralla.
– Anem-nos-en a amagar! ràpid! – va cridar en Peter Pan. I es va enfadar, i de valent, amb Campaneta. Li donava la culpa que els pirates els haguessin vist.
– Campaneta! els pirates ens han vist per que han vist com brillaves! Ves-te ‘n!
La fada llavors es va allunyar molt enfadada i gelosa de Wendy. Va anar a veure els nens perduts i els va mentir:
– La bruixa Wendy ha matat en Peter Pan! i ara ve cap aquí!
Wendy, que havia sortit rere Campaneta per consolar-la, va arribar al cap de no res a la caseta subterrània dels Nen Perduts.
Al veure-la, Campaneta va assenyalar-la i Simplón, el millor arquer, li va llançar una fletxa que va anar a parar al pit de Wendy. Wendy va caure immediatament desmaiada a terra.
Quan Peter va arribar i va veure el que havia passat, se ‘n va adonar de seguida el que havia tramat Campaneta, i li va dir molt enfadat:
– Campaneta, ets una mentidera. Ves-te ‘n i no tornis mai més!.
Campaneta se ‘n va anar plorant. Peter va extreure la fletxa del pit de Wendy i va despertar-se. La fletxa havia impactat en realitat a la gla del penjoll. Els Nens Perduts es van disculpar per haver-la atacat , i al moment Wendy ja els estava deixant a tots bocabadats explicant-los les seves impressionants històries.
El capità Garfi, mentrestant, els havia seguit i ràpidament va descobrir la caseta subterrània dels Nens Perduts.
– En quan surti aquest maleït Peter Pan, morirà – va dir.
I en aquell moment, es va començar a escoltar un tic-tac. Quan el capità Garfi va perdre la mà, aquesta va caure al mar i se la va menjar un cocodril juntament amb el seu rellotge de polsera. Tan bon gust tenia aquella mà amb el rellotge, que des d’ aleshores aquell cocodril persegueix el capità esperant menjar-se la resta del capità. I al sentir el tic-tac, tic-tac, el capità va cridar espaordit:
-Ah! Socors! Auxili!!!!!!!!!!!!
I els nens perduts, que no se n’ havien adonat que el capità Garfi havia descobert la seva caseta de tant distrets que estaven amb els contes de la Wendy, van anar a demanar ajuda a les sirenes.
Van córrer cap on eren les sirenes, però el capità Garfi allà els havia preparat un perany. Havia segrestat una princesa índia, Tigridia, amiga de ‘n Peter Pan, i l’ havia deixada lligada a una roca d’un penya-segat per a que el cocodril se la mengés. Quan els nens van arribar al penya segat, el cocodril s’ estava acostant cap a la princesa … Però en Peter Pan es va llançar contra el cocodril, va deslligar Tigrida i els dos es van elevar pels aires fugint d’ aquell parany, deixant el cocodril encara amb més gana de la que tenia.
El cap de la tribu índia estava tant agraït que va invitar als nens al poblat Indi. Els vàrem preparar una gran festa i es van passar tota la nit ballant i cantant. Wendy no s’ ho va passar tant bé com volia ja que en Peter Pan va estar ballant tota la nit amb Tigrida, així que va decidir endur-se ‘n els nens a casa a dormir.
Després de que tots s’ adormissin, va fer un pastís per a en Peter Pan, i va escriure una nota:
“Estimat Peter: Tornem cap a Londres. He fet aquest pastís per a tu. Adéu. Wendy”.
En aquells moments Wendy no podia imaginar-se que el capità Garfi l’ estava espiant per la finestra, i just en aquell moment, va entrar amb tots els seus pirates a segrestar els nens!.
-Agafeu tots els nens! que no en quedi cap en aquesta casa! … oh! i per en Peter Pan un regal molt especial. Una mica de verí farà aquest pastís un regal més dolç … per a mi!
– És una acció covarda i repugnant! – va replicar Wendy.
– He he he he he! De debò creus que m’ importa! em deslliuraré per fi de ‘n Peter Pan! Ves-te ‘n acomiadant que no durarà pas gaire! però vosaltres nens tampoc! serviríeu de sopar pel cocodril! He he he he he! – I dit això, els pirates se ‘n van endur els nens al vaixell.
Campaneta, que estava amagada darrera la llàntia, ho havia vist tot, i es va quedar allà amagada fins que va arribar en Peter Pan. Només veure el pastís, afamat com estava, va acostar-s’ hi i va tallar-ne un tros, mentre llegia la nota que li havia deixat Wendy. I quan se l’ anava a posar a la boca, Campaneta va sortir disparada i el va empunxar, amb tanta força que el tros va caure a terra.
Enfadat, Peter pan va apartar a Campaneta i va tallar un altre tros. I just quan se l’ estava apunt de menjar, Campaneta es va posar al bell mig i se ‘n va menjar un tros. D’inmediat va caure a terra.
En Peter Pan ho va comprendre tot de seguida. Va recollir a campaneta del terra i es va posar a plorar – Oh! Campaneta! Perdona’m! – I dels plors de ‘n Peter Pan, una llàgrima va caure sobre els llavis de Campaneta, netejant-li el verí. I Campaneta va reviure.
– Escolta Peter, el Capità Garfi ha segrestat els nens i a Wendy, i se’ ls ha endut al vaixell, els has de rescatar!
– Campaneta, anem al vaixell! acompanya’m!
I van anar volant fins al vaixell on van poder veure com el malvat capità Garfi feia avançar a Wendy per un tauló per llançar-la al mar, on el cocodril l’ estava esperant. Wendy va caure, i en Peter Pan es va precipitar per rescatar-la! I quan Wendy ja es veia dintre de les mandíbules del cocodril, en Peter Pan va arribar i la va salvar en plena caiguda!.
Bocabadats, els pirates no sabien reaccionar. El Capità Garfi va començar a cridar i a donar ordres, mentre la Campaneta i en Peter Pan van alliberar la resta de nens! I va començar una lluita ferotge on els nens van aconseguir un per un, llançar tots els pirates per la borda … on els esperava el cocodril!
I finalment en Peter Pan va aconseguir fer caure per la borda el malvat Capità Garfi! Els nens van començar a saltar d’ alegria. Ho havien aconseguit! Eren lliures! I ara en Peter Pan era el capità de la nau.
Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:
– Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy – I dit això, se ‘n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més.
VERSIo QUE VAI EXPLICAR A CLASSE
Hi havia una vegada a Londres una familia amb tres fills:
-Wendy
– Jonh
-Mickel
Una nit, la Wendy explicava el conte de la Ventafocs als seus germans i de sobte va apareixer un nen molt estrany a la finestra.
Qui ets? Va preguntar la Wendy
Sóc en Peter Pan, va treure un penjoll de la seva butxaca i li va donar a la Wendy
De sobte en Peter Pan li va preguntar si volia vindre al Pais del Mai més a explicar contes al nens perduts
La Wendy va dir que si però amb la condició de que els seus germans tindrien que anar am ell.
En Peter Pan va dir que si, llavors va apreixer la campaneta que va escampar una pols màgica i llavors va dir: Ara per volar només teniu que pensar en coses alegres!
Els nens van començar a volar, cap a les estrelles fins que van apareixer el sòl, llavors van arribar al Pais del Mai més!
Justament mentres miraven la illa els va passar una bala de canó pel costat que els va espantar.
En Peter Pan va dir anem-nos rapid! Campaneta els pirates han vist com brillaves Ves-te’n!
La Campaneta tota gelosa, va explicar als nens perduts que la Wendy havia matat al Peter Pan.
La Wendy va arribar a la caseta subterranea dels Nens Perduts. Al veure la Wendy el Simplon el millor arquer li va llençar una fletxa que li va anar al mig del cor. La Wendy va caure immediatament al terra desmaiada.
Quan Peter Pan va arribar es va enfadar moltissim amb la Campaneta que li va dir: ves-te’n i no tornis més.!
La Campaneta s’en va anar plorant, peró per sort la Wendy encara seguia viva, la fletxa li havia impactat en el gla del penjoll.
El capita garfi els va parar un parany on la princesa Tigridia estava lligada a la roca d’un penyasegat perque el cocodril se la menges
Llavors va apareixer en Peter pan que va volar i salvar la princesa.
El cap de la tribu india, estava tant content que va convidar als nens al poblat indi
Després de que tothom s’adormis la Wendy va agafar els seus germans i van marxar cap a casa den Peter i allà la Wendy li va fer un pastis on hi havia una nota que hi ficava: Tornem a casa, un peto WENDY
Pero de sobte va apareixer els pirates que van segrestar als nens i a la Wendy i van ficar veri al pastis perque en Peter Pan sel menges.
Un cop va arribar en Peter la campaneta va menjar un tros i va caure al terra, el peter pan es va ficar a plorar i mentre plorava li va caure una llagrima que va tocar a la campaneta i va tornar a viure.
Llavors de pressa i corrents la Campaneta li va explicar que havia passat amb la Wendy i els nens
La campaneta i el Peter van anar volant cap al vaixell amb companyia dels altres nens perduts on va rescatar a la Wendy i els nens, i els pirates llençats per la borda on els esperava el cocodril que feia TIC TAC
Llavors a l’hora de marxar cap a casa la campaneta va tirar la pols per sobre el vaixell i van volar volar fins arribar a Londres.
M'agradaM'agrada
TROMPETETA EL GRILL.
El Prat de l’Alegria era un bell indert del bosc. Tots els habitants vivien feliços i estimaven molt el grill Trompeteta, que sempre cantava. Des del matí al vespre, en Trompeteta cantava i cantava sense treva, mentre tots els veïns l’escoltaven amb atenció.
Molt d’hora, cada matí el grill Trompeteta sortia molt elegant fins al dintell de la porta de casa seva i començava a cantar, i despertava tothom amb els seus meravellosos cants.
Tots els animals l’anaven a escoltar; mai no hi faltava lo papallona Presumida, ni el talp Carrilet, ni l’aranya Silenciosa, ni el centpeus Carrilet, ni la formiga Feinera.
Mira si arribava a cantar bé en Trompeteta, que fins i tot la formiga Feinera, sempre tan treballadora, es concedia uns instants de descans i, recolzada damunt del gra de blat que transportava, mirava de no perdre’s ni una sola nota del seu cant.
Però com que no plou maia gust de tots, hi havia algú a qui les cançons d’en Trompeteta molestava molt: era la cigala anomenada senyora Primmirada. No podia suportar els cants del grill. Quan aquest començava a cantar, no feia més que cridar i enrabiar-se com una fera.
-Aquest maleït Trompeteta– Remugava la senyora Primmirada –Nomes xiscla tot el dia. Les meves orelles delicades no poden suportar un tal escàndol; hauré d’anar a queixar-me davant del senyor Jutge.
I així ho va fer la cigala Primmirada.
Va anar a veure la granota Centlleis, que era el Jutge, i va començar a explicar-li les seves queixes fins que el va deixar esgotat i avorrit.
-A veure –Va preguntar la granota a la cigala, ¿tanta gatzara fa el grill Trompetets , que tu no ho pots aguantar?
-Em posa els nervis de punta, senyor granota Centlleis -Va respondre la cigala.
No ho puc aguantar més!
I què vol que faci amb ell, si es pot saber? –Va voler saber la granota Centlleis.
-Vull que el feu fora d’aquí –Va respondre la senyora Primmirada.
Que vagi a empipar en una alta banda! Així tots viurem tranquils al Prat de l’Alegria.
La granota Centlleis va cridar molts Veïns per tal de preguntar-los si era veritat que el grill Trompeteta els molestava amb les seves cançons, però tots van contestar que era una mentida el que havia explicat la cigala.
-No volem que se’n vagi! –Van cridar tots alhora.
-Molt bé, pel que he sentit –Va comentar la granota Centlleis, el grill Trompeteta és un von veí i un magnífic cantaire, que us fa feliços a tots.
-Bé –Afegí, -A tots llevat d’aquella senyora tan pesada i rondinaire que es diu Primmirada.
Me’n vaig una estona a pensar.
Després d’haver pensat un xic, la granota va fer saber la sentència:
-Condemno a la senyora Primmirada, per mala persona, a ballar dues hores cada dia, al ritme de la música del grill Trompeteta.
Així aconseguirem dues coses: que el grill segueixi cantant i que la cigala aprengui a respectar la voluntat de la majoria. -Au!, ja podeu marxar, que tinc molta feina.
D’aquesta manera, els veïns del Prat de l’Alegria van poder seguir escoltant les cançons del grill Trompeteta, que cantava cada dia des de la porta de casa seva estant.
I mentre el grill cantava, la cigala Primmirada ballava i ballava entre les befes de tothom. En aquell temps no hi havia cap altre llogarret tan feliç com el Prat de l’Alegria.
M'agradaM'agrada
Hi havia una vegada una princesa que era tan bonica que fins i tot el Sol li somreia. La seva joguina preferida era una piloteta d’or que feia votar sobre els murs de Palau.
Un dia la princesa va anar a jugar al bosc per veure fins a on podia llençar la piloteta. De sobte, la va llençar tan lluny que va caure fins a un profund estany.
La piloteta es va enfonsar cap al fons de l’estany…., quan es va adornar la princesa que mai més tornaria a veure la seva pilota es va posar a plorar al costat de l’estany desconsoladament.
Princesa: – Quina desgràcia! Hauria preferit que perdre qualsevol altre cosa que no pas la meva piloteta daurada!.Què puc fer?…
Granota: – Però que et passa?
Va preguntar una estranya veu…
Granota: – Basta maca! Que em trenques el cor amb les teves llàgrimes.
Quan la princesa es va adonar de que era una granota qui li parlava, es va anar cap enrere.
Princesa:- He…he perdut la meva piloteta daurada….S’ha caigut a l’estany i mai més la tornaré a recuperar…
Granota: – No t’has de preocupar, si em promets quedar-te i fer-me companyia, jugar amb mi, deixar que mengi del teu plat i dormir a sobre el teu llit baixaré al fons de l’estany i te la tornaré.
La princesa va aplaudir encantada i va dir:
Princesa: – Si sí, si us plau jugaré amb tu! t’ho prometo!
La granota es va submergir a les aigües i va tornar la piloteta a la princesa. Només tornar-li la pilota daurada a la princesa la va llençar en l’aire i va tornar corrent cap a palau.
Granota:- Espera! Va dir la granota saltant darrera. – No puc arribar on ets tu!
Però la princesa no la va escoltar, ja s’havia oblidat del favor que li havia fet la granota.
Aquella nit a la hora de sopar, la princesa es va servir un tros de pastís de xocolata de postra, però quan va aixecar la cullera, va escoltar un soroll a la porta. Eren com pisades d’uns peus plans. Era la granota verda!! Fent un gran salt va anar a parar a la taula de la princesa.
Granota:- Perquè no em vas esperar? Va preguntar la granota…
Princesa:- Ves-te’n d’aquí! Estàs mullant la taula! Va dir enfadada la princesa. Oh! Quina mala olor fas!
Rei:- Has convidat a aquesta granota a sopar? Va preguntar el rei.
Granota: No m’ha convidat, però em va prometre fer-me companyia, jugar amb mi, deixar que mengi del seu plat i dormir a sobre del seu llit.
Rei:- això és cert?
La princesa va dir:- És possible….
Rei: Doncs en tal cas espero que compleixis amb la teva paraula filla meva.
La princesa va baixar el cap i va callar i només acabar va sortir del menjador per anar a dormir al seu dormitori.
Granota:- Espera’m! Em vas prometre que em deixaries dormir al teu llit.
Rei: Em sembla una promesa de la més simple filla meva! Però les promeses s’han de complir.
La princesa es va posar a plorar… – Però és horrible, no m’obliguis a dormir amb ella pare, si us plau.
El rei va insistir i la va obligar a agafar a la granota i emportar-se-la al seu llit. Però quan va arribar a la seva habitació la princesa la va deixar al sofà dient-li:
Princesa:- Dormiràs aquí i no et moguis!
La granota observava a la princesa amb cara trista quan anava a dormir.
Granota:- De veritat et semblo repugnant.
Princesa:- Ven pensat no, tu em vas fer un favor i hauria d’estar-te agraïda.
Granota:- Llavors deixem dormir amb tu…
Princesa:- No!
Granota:- Li diré al teu pare… Ploraré…..
Princesa:- Si estaràs plorant tota la nit, vine!
Granota:- Dóna’m un peto..
Princesa:- No!
Granota:- Si us plau!
Princesa: D’acord , però deixem apagar la llum.
Granota:- No, que em fa por la llum!
Princesa: molt bé… La princesa li va fer un petó i li va dir una veu suau:
Granota:- ja esta, ja pots mirar
Granota:- Al mateix llit que ella hi havia un príncep mol, molt maco.
Princesa: – Qui ets tu?- va preguntar la princesa:
Granota:- Sóc el príncep de Nara, fa molts anys quan no era més que un nen una bruixa em va convertir en granota. Va dir que mai deixaria de ser una granota, fins que una princesa em fes un peto i tu has trencat el malefici, voldràs casar-te amb mi?
Princesa: – Si, accepto.
Granota:- Doncs demà mateix anirem al meu palau i ens casarem.
Al dia següent van partir cap al seu palau i es van casar .
Colorin colorat aquest conte s’ha acabat.
M'agradaM'agrada
Fa molt temps i molt de temps, a l’edat dels somnis, una enorme granota de color vermell vagava pel món. Tots la coneixien amb el nombre de Renata.
Era tan gran que amb la seva esquena tocava el cel i el seu cos era tan ample que ocupava l’espai que hi ha entre dues muntanyes. Quan caminava el terra tremolava i les seves petjades eren grans que semblaven piscines.
Una nit, la Granota va tenir un terrible somni del que es va aixecar amb molta set i amb molt mal humor.
-¡Aigua! ¡Aigua!- cridava encara mig adormida.
-¡Necessito aigua sisplau! ¡Doneu-me aigua!
Va caminar i caminar i caminar en busca d’aigua i, quan va trobar un riu, se’l va veure sencer. Insatisfeta, es va beure un altre i un altre i un altre fins que tot va quedar completament sec.
Havia begut tan que estava apunt d’estellar. El seu cos estava tan ple que no podia moure’s, així que va quedar-se quieta i va caure en un profund somni.
Els dies passaven i la Renata dormia sense parar. ¡No es despertava mai!
Com que cada vegada hi havia menys núvols al cel, no plovia i el sol escalfava la terra. Les flors es pansien i els arbres perdien les fulles.
De mica en mica la terra, com estava seca, va començar a esquerdar-se.
El cangur, l’ocell i l’os rentador estaven molt preocupats. Havien vist com la Granota es bevia tota l’aigua i ara veien com per això tot estava fet malbé-
-El terra està tan esquerdat que ja no puc saltar- es queixava el Cangur.
-S’ha acabat tota l’aigua i ara ja no puc nadar- comentava trist l’os rentador.
-Aquesta Granota egoista ens hauria de tornar l’aigua – es lamentava l’ocell.
Pera ningú s’atrevia a despertar la Granota.
¡ ja ho sé! Va exclamar l’ocell. Si aconseguim que rigui deixarà anar tota l’aigua. Així doncs l’ocell va volar cap el lloc on descansava la Granota i quan estava a prop va cantar unes quantes cançons divertides i ballava, la granota va obrir un ull, però el va tancar ràpidament.
Llavors l’os rentador va volgué provar sort, així que es va apropar als peus de la granota i va començar a explicar acudit, però la enorme granota va tornar a obrir un ull i de seguida el va tancar.
Però queda que el cangur proves sort i així ho va fer, es va posar davant de ella i va començar a fer divertides piruetes, però les historia es torna a repetir: la granota va obrir altre cop un ull i el va tancar immediatament.
En aquell precís moment, un petit cuc es va apropar cridant:
-deixeu-me a mi, jo sé com despertar-la i fer-la riure. I es va apropar donant tombarelles. Però en una de les tombarelles, es va xocar contra la panxa de la Renata. Es va donar la volta per aixecar-se, balancejant-se d’un costat a l’altre, fins que va aconseguir posar-se en peu.
Quan la granota va obrir els ulls, es va sorprendre al veure el cuc donant salts sobre la seva panxa. Ella va riure amb discreció, deixant anar entre la seva oca una miqueta d’aigua i de cop va començar a riure.
Finalment no va poder resistir-se les pessigolles, li va agafar un atac de riure i…¡ l’aigua va començar a sortir de la seva boca! Era incapaç de deixar de riure i quan mes reia menys plena es sentia.
I de mica en mica el planeta dels somnis va començar a recuperar l’aigua que la granota s’havia begut. Les flors començaven a creixer de nou i els arbres es van tornar verds i amb floretes.
I sabeu què? La granota Renata mai mes va beures tanta agua i, sabeu per què? Perquè el cuc tenia la formula per recuperar l’aigua que la granota es pogués beure.
…Catacric, catacrac aquest conte s’ha acabat…
M'agradaM'agrada
EN PATUFET
Vet aquí que una vegada era un pare i una mare,que
tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:
”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”
“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi haneu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant… Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s’ha acabat.
Anna Vidal.
M'agradaM'agrada
LA LLEBRE I LA TORTUGA
Pels afores de Barcelona un bon matí es van trobar una tortuga i una llebre.
La tortuga anava fent camí, xino-xano, ara una pota, ara una altre; tal com caminen les tortugues. La llebre, en canvi, venia botat i corrents com una boja.
LL: Hola, bon dia, gansonera! On vas tan carregada?
-va dir la llebre, tot rient.
T: Me’n vaig a Puigcerdà, que tinc amics per visitar.
LL: A Puigcerdà? Jo també hi pensava anar.
T: Per què no hi anem plegades?
-va preguntar la tortuga.
LL: I ca! Amb aquesta calma que gastes? No arribaríem mai més!
Jo, en canvi, amb quatre salts, de seguida hi seré.
T: Bé, bé –va respondre la tortuga¬ -.
No cal que te’n riquis tant.
Jo no puc córrer ni saltar perquè tinc les potes curtes
i porto aquesta closca a l’esquena. Que si no, ja veuríem…
LL: No em facis riure, cargol amb potes.
Que potser et penses que arribaries primer? –va dir la llebre.
T: Potser sí, potser no. Ja veuràs, provem-ho!
LL: Què t’hi jugues que no guanyes?
T: M’hi jugo… una col molt gran que hi ha així que s’entra a Puigcerdà.
LL: Molt bé, dons, som-hi!
I la llebre es va posar a córrer camí enllà mentre la tortuga,
Ara un pas, ara un altre, anava fent el que podia.
Ja feia estona que la llebre corria quan de cop es va aturar.
LL: Ai caram! –va pensar–. I quina gana que tinc; és clar, si no he esmorzat!
Allà veig un camp d’enciams. Entraré a menjar-me uns quants.
I aquest vull, aquest no vull, va passar una bona estona menjant.
Tot d’una, es va adonar que la tortuga estava a punt d’arribar.
D’un bot va tornar cap el camí i altre vegada a córrer.
Era migdia, l’hora del sol fort, i feia molta calor.
Al cap d’una estoneta la llebre, suada i cansada,
es va aturar en una font i es va fer un gran tip d’aigua.
Després, es va asseure sota un gran roure a reposar.
Tan bé s’hi va trobar que es quedà adormida com un tronc.
Mentrestant, la tortuga continuava caminant, caminant sense parar.
També va veure aquells enciams tan tendres però va seguir endavant.
Tant de camí havia fet que ja era a prop de la font on dormia la llebre.
Aquesta, de sobte, es va despertar.
LL: noi, que bé he dormit! –va dir mentre s’estirava–.
Oi! Què veig? La tortuga ja és aquí? Això no pot ser!
I d’un salt, es posà a córrer una altre vegada.
Tot això passava a la vora de la ciutat de Vic, i en arribar la llebre es va dir:
LL: Ara sí que no cal córrer. De segur que la tortuga es quedarà a l’hostal a dormir i com que ara el camí tot serà pujada, demà si que no caminarà gaire.
I aprofitant que tenia uns cosins a prop d’allà, hi va anar a sopar
i s’hi va quedar a dormir.
L’endemà al matí va continuar el camí. De tant en tant mirava endarrere
per si veia la tortuga. Com que no veia res…
LL: Pobrissona! –va pensar, rient–. És clar! Mira que voler-me guanyar a mi!
Cap al tard la llebre va arribar davant de Puigcerdà.
LL: Ai mare! –es va dir–. On deu ser aquella col tan gran?
Busca que buscarà, ja no sabia on més mirar quan va sentir una veu que deia:
T: Llebre, llebreta, que has perdut alguna coseta?
Era la tortuga que, tranquil•la i descansada, s’estava menjant fulla per fulla tota la col.
Mentre la llebre sopava i dormia la tortuga havia anat caminant,
caminant sense parar, fins que va arribar la primera a Puigcerdà.
M'agradaM'agrada
LA FILLA DEL BOSC
Hi havia una vegada un Tsar que tenia tres fills, quan van créixer els va damnar que es casessin. L’home veia que estava apunt de morir-se i encara no havia casat cap dels prínceps,així que va donar tres sagetes amb els seus fills i els digué estimats fills heu de tirar cadascú una sageta per trobar el vostre destí d’aquesta forma el lloc on caigués la sageta haurien de buscar la seva futura esposa. El fill gran va ser el primer amb participar a la prova, la seva sageta va caure cap a la dreta i va caurà al jardí d’ un gran general del país que li va donar la mà de la seva filla, tot segut el fill mitjà va tirar la sageta a la esquerra i va caure a la piscina de la casa d’ un noble gerrer que li va donar la mà de la seva filla. Només quedava el fill petit que era el millor arquer de la ciutat ,va agafar la sageta i es va quedar una estona pensat cap ha on apuntar i de cop va apuntar l’aire,els dies passaven i el jove príncep no trobava la seva sageta,aquest fet el va porta cap a la muntanya on va anar cap una petita plana on va veure una bonica jove a la vora d’un riu que tenia la seva sageta .El jove príncep es va quedar meravellat amb la vellesa de la dona i li va demanar que si volia ser la seva dona perquè era un fet del destí ella va acceptar de bon grat i tots dos van marxar cap a Palau. Però la sorpresa del Tsar va ser que la jove no parlava. Això va fer que la jove parella es distancies amics del palau i que tothom es rigués d’ ella.Un dia la futura princesa passejava per palau i el Tsar la va trobar i li va preguntar quin era el seu problema. Ella li va dir que tenia por de ser una princesa. No volia anar al ball de coronació però l’ home la va animar i la va ajudar cada dia. Amb secret l’ ajudava llegir.
Quan va arribar la nit del ball. La jove parella va anar a la festa i tothom es va quedar parat el veure lo guapa que anava la princesa, però lo mes sorprenent va ser que la noia va saludar tothom i es va posar ballar amb una gran elegància
M'agradaM'agrada
Argument:
Hi havia una vegada un home que tenia tres fills, i encara que no era ric, tenia una casa molt bonica. A qualsevol dels tres germans li hauria agradat herear la casa, però com que el pare els volia tots tres de la mateixa manera no sabia a qui dels tres la deixaria. Haguès pogut vendre-la i repartir-ne el guany entre els fills, però aquesta solució no agradava a ningú perquè tots estimaven molt la casa on vivien. Un diael pare va tenir una idea i deprès de de reunir els seus fills es va dir:
– He decidit que aneu pel món i que aprengueu un ofici. D’aquí uns qants anys tornareu i aquell de vosaltres que faci la millor demostració de l’art que hagi après serà qui hereti la casa.
Als fills els semblà molt bè aquesta iea i al cap d’uns quants dies van partir vers diferents direccions despreès d’acordar un termini per a la tornada.
El germà gran no sabia quin ofici escollir, però com que era fort va pensar que la de ferrer seria una bona professió per a ell. Quan va arribar a una ciutat va buscar una ferreria i es va oferir d’aprenent. Va tenir molta sort perquè el mestre ferrer era un dels millors en el seu ofici i de seguida li va ensenyar gairabè tot el que calia saber del ofici.
Un matí es va aturar davant de la ferreria una carrossa que duia l’escut d’armes reial. Era la carrossa del rei en peona i venien molt preocupats perquè a diversos cavalls els faltaven les ferradures i el monarca havia de viatjar al galop per arribar d’hora a palau.
– De pressa, ferrrer! – va dir el cotxer reial -. No perdeu ni un minut!
– No us preocupeu – va dir el jove ferrer-. Podreu tornar a galopar en un obrir i tancar d’ulls.
I, fou aixì, el jove ferrer, hàbil i destre, es va encarregar de ferrar en un tres i no res els cavalls que ho necessitven.
– Llestos!- va dir suant i satisfet desprès de finalitzar el seu treball-. Ja podeu continuar el viatge!
– Has trigat molt poc temps – va dir el cotxer -. No cauran le ferradures quan els cavalls comencin a córrer?
– Us garanteixo que no cauran encara que els cavalls galopin per camins plens de pedres – va assegurar el jove.
– Més val així – va dir el cotxer – perquè si no te’n penediràs.
Però tot va ser com el jove havia dit. El rei va arribar a palau sense cap problema i les ferradures seguien tan fermes arrapades a les potes del cavall com si fossin part del seu cos. Aleshores el rei va dir:
– Aquest ferrer és extraordinari. El vull tenir immediatament al meu servei.
El jove va ser conduït a palau i va entrar a treballar a les cavalleries reials. I com que es va anar perfeccionant més encara en el seu ofici, aviat va ser el ferrer en cap de la Casa Reial. Tothom deia que mai no havien vist ningú tan bo en l’ofici. Per això, quan va arribar el dia de reunir-se amb els seus germans el jove va pensar: “ Sens dubte la casa del meu pare serà per a mi “
Durant aquest temps, el germà mitjà, que era molt prim i baixet, havia cercat una feina que no exigís grans esforços físics i a l’últim havia après l’ofici de barber
Igual que el seu germà gran, va tenir un mestre molt bo i va aprendre tant que aviat va fer-se famòs i la seva barberia v ser visitada per ducs, comtes, marquesos i tots els senyors elegant del país.
Un dia es va presentar a la seva barberia el mateix ministre del rei. Aquest home tenia una barba dura i espessa i patia veritables penes cada vegada que l’afaitaven.
– A veure si ets tan bo com diuen – va dir el ministre en entrar a la barberia -. Però t’adverteixo que he expulsat ja més de cent barbers. Uns per no ser capaços d’afeitar-me bè la barba i a d’altres per tallar-me la cara amb les navalles.
– No crec que hi hagi cap problema, senyor – va dir el jove barber mentre ensabonava la cara del seu client.
– Ja sé que tinc la barba molt forta, però procura no fer-me mal – va dir el ministre.
– Així ho faré, senyor.
– Així ho faré, així ho faré – va dir el ministre enfadat -. Això ho diuen tots! Però vols començar d’una vegada!
– No puc començar a afaitar-lo, senyor – va dir el jove -, perquè ja he acabat.
El ministre va quedar bocabadat. Quan es va mirar el mirall va veure que el jove barber deia la veritat. No solament l’havia afaitat ràpidament i amb suavitat, sinó que, a més, li havia deixat la pell tan brillant que semblava com si no hagués tingut mai barba.
– És formidable! – va dir. Tens unes mans de seda, noi! Des d’ara seràs el meu barber.
I el jove, sabent-se hàbil i destre amb la brotxa i la navalla, va pensar: “ Sens dubte, la casa del meu pare serà per a mi “
Per la seva part, el més petit dels germans havia decidit aprendre l’art d’esgrima, i desprès de moltes pràctiques i de rebre ensenyances de molt bon professor, es va convertir en un consumat i expert espadatxí.
Però com que el jove era pacífic i molt bona persona mai no es barallava, sinó que demostrava les seves habilitats en un circ ambulant. Res no es resistia a la velocitat i destresa de la seva espasa i era capaç de tallar una espelma en circ parts sense que caigués cap a terra. També era capaç de batre’s contra cinc homes sense que cap dels seus adversaris el fregués ni una sola vegada.
Un dia, quan el circ representava la seva funció a la plaça de la ciutat, el capità dels exèrcits reials va veure l’actuació del jove i quedà tan impressionat que immediatament el va contractar com a mestre d’esgrima per tal que ensenyés l’art de batre’s als soldats de sa majestat.
Però no va acabar aquí la seva carrera, perquè un dia el va veure el rei de la plaça d’armes del palau amb un grup de soldats i va dir:
– Aquest home és formidable amb l’espasa. Des d’avui serà també el mestre dels prínceps.
D’aquesta manera, quan va arribar el termini de reunir-se amb el seu pare i els seus germans per decidir a qui pertanyia la casa, el jove mestre d’esgrima va pensar: “ Sens dubte, la casa del meu pare serà per a mi “.
Per fi, va arribar el dia fixat, i el pare i tots tres germans es van reunir desprès de molt de temps. Ara cadascun havia de demostrar l’art amb què era capaç d’exercir el seu ofici. I estaven pensant la forma de fer aquesta demostració, quan van veure córrer una llebre enmig del prat. Aleshores, el barber va dir
– Aquesta es la meva ocasió de mostrar-vos la meva habiliat!
Va agafar el sabó i va començar a córrer al seu darrere i va aconseguir d’ensabonar-la i afaitar-li la cua sense fer-li cap tall i sense que l’animal patís gens.
– Es extraordinari! – va dir el pare -. Si els teus germans no fan alguna cosa realment fantàstica, la casa serà teva.
Minuts desprès van veure que un carruatge venia pel camí molt de pressa. Aleshores el ferrer va dir:
– Aquesta es la meva oportunitat! Ara veuràs pare, que sóc capaç de fer!
Va sortir corrents darrere del carruatge i es va posar a l’alçada del cavall, i en un minut li va posar les quatre ferradures.
– És meravellós! – va exclamar el pare -. Ara sí que no sé a quin dels dos donaré la casa!
Aleshores va parlar el tercer fill:
– Pare, encara falto jo per fer la prova.
A penes havia dit això i es va sentir un fort tro i una mica desprès va començar a ploure amb tanta intensitat que l’aigua semblava una cortina gruixuda. Amb tot, ni el pare ni cap dels germans van arribar a mullar-se perquè el mestre d’esgrima va treure l’espasa i va fer-la girar damunt dels seus caps a tanta velocitat que va formar com un escut protector i no va poder passar-hi cap gota de pluja.
Quan el pare va veure aquesta prodigiosa demostració va dir:
– Ja no tinc cap dubte, fill meu. La casa és teva.
Els altres dos germans van estar-hi d’acord. I com que tots s’estimaven molt, el guanyador de la prova els va convidar a viure a la casa quan volguessin.
I així ho van fer, van viure-hi feliços per sempre més practicant els seus oficis amb els quals guanyaren molts i molts diners.
M'agradaM'agrada
EL VESTIT DEL EMPERADOR:
Fa molts i molts anys va existir un país molt ric governat per un emperador molt i molt presumit i es passava tot el dia davant del mirall.
Un dia de cop i volta, l’emperador va decidir fer una festa imperial, i va manar fer-se un vestit nou.
El vestit hauria de ser el més bonic i diferent de tots, i que tothom que el veies, volgués tenir un d’igual!
Llavors va fer cridar a els mes famosos sastres de palau, per triar el model que més l’hi agradés, però tots els vestits eren molt semblants als que ja tenia i no l’hi agradava cap.
– Emperador: No m’agrada cap vestit vull un totalment diferent!
Els consellers del rei van buscar per tot el país els millors sastres i deien:
– Consellers: Sastres del regne! El vostre emperador busca al millor sastre que hi hagi per realitzar-li el seu nou vestit, pagarà molts diners per qui el realitzi.
Uns lladres que van escoltar als consellers del emperador van quedar molt fascinats amb la noticia i van pensar fer-se passar per sastres per guanyar molts diners:
– Sastre 1: Ho as escoltat?
– Sastre 2: Si Si
– Sastre 1: Tinc una idea!
– Sastre 2: Quina?
– Sastre 1: Ens farem passar per sastres i així ens donaran molts diners!
– Sastre 2: Bona idea! Però as pensat que no som pas sastres? Com ho farem?
– Sastre 1: Jajaja, enganyarem a l’emperador i als seus d’eixebles!
– Sastre 2: I com ho faràs?
– Sastre 1: Ja t’ho explicaré més tard, ara hem d’anar a palau i oferir-nos per fer-li el vestit d’acord?
– Sastre 2: D’acord.
Els dos lladres van anar corrents a palau perquè cap sastre arribes abans que ells.
Un cop van arribar a palau, l’emperador va voler parlar amb ells perquè els hi digues com seria el seu nou vestit.
– Emperador: Endavant!
– Sastres: Bon dia Senyor emperador, nosaltres som uns humils sastres i volem confeccionar-li el seu vestit.
– Emperador: Com serà el vestit? Quina tela s’utilitzarà? Vull que sabeu que ha de ser un vestit molt i molt especial que cridi l’atenció a tothom.
– Sastres: Per a tan excepcional ocasió teixirem una tela única i extraordinària. Només us posarem una condició: Que sa altesa no la vegi fins que el vestit estigui acabat.
– Emperador: En que consisteix la bellesa i el misteri d’aquesta tela?
– Sastres: Senyor, perquè la tela sigui extraordinària haurem d’utilitzar fils d’or i plata. Una vegada teixit el vestit serà invisible als ulls de tots aquells que ocupen un lloc que no mereixen. En això consisteix la raresa de la tela.
L’emperador es va quedar pensant uns moments, i després va acceptar que aquests sastres li fessin el seu vestit i va pensar:
– Emperador: Que bé no només portaré un vestit excepcional, sinó que, a més, podré saber quins dels meus consellers no mereixen el lloc que ocupen. Fantàstic!
De seguida va manar fer un taller a palau perquè els falsos sastres comencessin a elaborar el seu vestit, els i va donar molts diners perquè poguessin comprar fils d’or i plata.
El taller es va col•locar al soterrani de palau i els falsos teixidors fingien que treballaven tot el dia. De tant en tant començaven a cridar:
– Sastres: Magnífic! Meravellós! Genial!
Un matí, l’emperador no va poder aguantar més la seva impaciència i va encarregar a un dels seus consellers que hi anés a veure la tela.
El conseller va baixar al soterrani per veure la tela i per més que mirava i mirava no veia la tela. Aleshores el va envair una por terrible i es va quedar pensant una bona estona:
“Estic ocupant un lloc que no em pertoca? Si es així, ningú ha de saber que sóc incapaç de veure la tela…”
Llavors va exclamar:
– Conseller: Quina preciositat! Quina meravella!
Va anar a informar al emperador de les excel•lents qualitats d’aquella tela que no havia sigut capaç de veure.
Per fi, els teixidors van anunciar que la tela i el vestit, ja eran a punt i que desitjaven que l’emperador anés a veure el resultat final del seu magnífic vestit.
Els teixidors van fer veure que treien el vestit d’un cofre, i el van apropar a l’emperador. I tots els consellers van exclamar alhora:
– Consellers: Preciós! Únic! Insuperable!
L’emperador per més que mires no aconseguia veure res. Però de seguida va dissimular perquè ningú no cregués que no era digne de ser emperador.
– Emperador: Magní…Magnífic! – Va exclamar.
– Sastres: Majestat, si us plau tingueu l’amabilitat de posar-vos el vostre vestit nou.
L’emperador es va quedar amb calçotets! (cara de sorpresa) i els falsos sastres van fer veure que li posaven el vestit.
– Sastres: Que bé que us queda, majestat!
– Emperador: Mai no he tingut un vestit com aquest!
– Consellers: És cert, és cert! – Van cridar els consellers
Desprès de posar-se el seu vestit nou va començar la desfilada. I així, en calçotets, l’emperador va sortir de palau per donar una volta per els carrers perquè tothom el veies.
– Gent del poble: Quin vestit més magnífic! L’emperador està molt elegant!
Però entre la multitud va aparèixer un nen i va cridar:
– Nen: Però si l’emperador va en calçotets! Jajaja
La gent del poble va començar a xiuxejar i es van posar tots a riure i van dir:
– Gent del poble: però si va en calçotets! Jajaja
L’emperador es va posar vermell de la vergonya i va marxa corrents cap a palau.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat!
M'agradaM'agrada
EL PATUFET
Hi havia una vegada un nen tant petitet tant petitet, que els seus pares li deien Patufet. Un dia, la mare, metre cuinava, es va adonar que necessitava una mica de safrà.
En Patufet li va demanar que el deixés anar a la botiga a comprar-ne, però la mare no volia que hi anés tot sol perquè, com que era tant petitet,tenia por de que la gent no el veiés i el trepitgés. El nen, va repetir tantes vegades que la volia ajudar que finalment la mare va deixar que anés a comprar tot sol.
Molt content, va agafar el dineret i se’n va anar a la botiga del Sr. Joaquim.
Mentre caminava, anava cantant aquesta cançoneta tant fort com podia, per a que els que passessin pel seu costat, s’adonessin de què era allà:
– Patim patam patum, homes i dones del cap dret,
Patim patam patum, no trepitgeu en Patufet.
Arriba a la botiga del Sr. Joaquim… Obra la porta s’escolta una campana (TILIN TILIN).
– Ei! Ei!
– Qui hi ha?
– Un dineret de safrà, sisplau
I el botiguer mirava cap aquí i cap allà …
– Ei! Ei!
– Qui hi ha? Que voleu?
Conte narrat
– Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Avera si em despatxeu un dineret de safrà.
I el botiguer tornà a mirar i busca que busca per tota la botiga, fins que de sobte veu que un dineret s’està bellugant tot sol! … Aleshores el botiguer s’ajup i l’hi agafa, i li dona la paperina de safrà.
Al cap d’una estona, en patufet va a tornar a casa molt satisfet amb el safrà i va preguntar si podia portar el dinar al pare, que treballava al camp.
Després d’insistir molt, la va tornar a convèncer per a què el deixés sortir sol. Amb el cistell del dinar, va marxar cantant la seva cançoneta:
– Patim patam patum, homes i dones del cap dret,
Patim patam patum, no trepitgeu en patufet
De cop i volta, quan passava per un camp de cols, va començar a ploure.
En Patufet, per a que no es mullés el dinar, es va refugiar a sota d’una gran col i es va quedar adormit.
A prop, un bou molt gros i golafre estava pasturant.
Quan va veure aquelles cols tant grans, sense pensar-s’ho dues vegades, va començar a menjar-se-les d’una en una, i sense adonar-se’n, d’un sol mos es va menjar les cols, el cistell i en patufet.
Quan el pare va tornar a casa, molt estranyat va preguntar a la seva dona perquè no li havia portat el dinar tal com feia cada dia.
La mare li va explicar que en Patufet havia sortit feia molta estona per portar-li el dinar al camp; els dos es van preocupar molt perquè en Patufet no li hagués passat res, i van sortir corrents a buscar-lo.
– Patufeeeet, Patufeeeet,
on eeeets, on eeeets…?? (cridaven)
on eeeets, Patufeeeet?
Patufeeeet!!
Pel camí, van trobar el bou, i van sentir en Patufet que deia des de la panxa de l’animal…
– Sóoooooc a la panxa del boooooou….!
Com més s’acostaven al bou, més se sentia la veu d’en patufet
– Sóc a la panxa del booooou…., on no hi neva ni ploooooou!
Conte narrat
El bou, havia menjat tantes i tantes cols, que es va tirar un pet, i en Patufet va sortir disparat.
Aleshores, els seus pares que l’estaven esperant al costat del bou, van anar corrents a fer-li molts petons i abraçades. Estaven orgullosos de tenir un fill tant valent.
El pare d’en patufet el va pujar a collibè i tots tres van tornar a casa molt feliços.
i… conte contat, conte acabat
M'agradaM'agrada
Hércules:
Explica la història que fa molts i molts anys, al mont Olimp de l’antiga Grècia (lloc on vivien els deus) va neixer un nen anomenat Hércules, fill de Zeus (el pare dels deus) i Hera.
Tothom estaba molt feliç per el naixement així que van celebrar una gran festa, pero hi havia algú que no estaba tant content, aquest era Hades, el germà dolent de Zeus.
Hadés volía raptar a Hércules i fer-li beure una poció magica per a que perdés els seus poders i així mai seria un futur deu, aixi que sense pensarso, va enviar als seus dos sirvents Pena i Panic per a que segrestessin a Hercules.
En Pena i en Panic van pujar al mont olimp per a donar la poció magica a Hercules amb tanta mala sort que els van descubrir i no van tenir temps de donarli tota la poció a Hercules així que van tindre que escaparse.
Zeus i Hera, al veure que Hércules havia perdut els seus poders, el van portar a un petit poble de muntanya i va ser adoptat per una familia d’avis fins que va complir els 18 anys.
Al complir els 18 anys l’Hercules intrigat per sapiguer perquè el van enviar amb els seus pares adoptius, va anar al mont olimp a parlar amb el seu vertader pare, Zeus.
“I caminant, caminant caminant” va arribar al palau de Zeus.
I es va posar a cridar “ZEUS! ZEUS!” i de cop va apareixer.
En Zeus li va dir: Fill meu, abans de poder tornar al mont olimp amb tots els deus, hauràs de demostrar que ets un heroi de veritat!
L’Hércules, decidit es va entrenar durant molt de temps, “fixeuvos si es va tornar fort”, que va vencer al temerós Centaure, a la ferotge Hidra i a molts mes monstres.
Un cop fet tot aixo, l’Hércules es va dirigir un altre cop al mont olimp a parlar amb el seu pare.
“I caminant, caminant caminant” va arribar al palau del seu pare.
I es va posar a cridar “ZEUS! ZEUS!” i de cop va apareixer.
I en Zeus li va dir: Molt bé fill, has demostrat que ets molt valent i per això mereixes tornar amb la teva família i arribar a ser un deu!
Al sentir el que havia dit el seu pare, l’Hércules va saltar d’alegría i van celebrar una gran festa un altre cop.
Per acabar, el germà dolent de Zeus, Hades, va ser castigat per ser tant dolent i el van tancar a l’infern on van a parar les persones dolentes….. i vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte, s’ha acabat.
M'agradaM'agrada
RAPUNZEL:
Hi havia una vegada un home i una dona que vivien en una caseta molt petita i vella, i a la par de darrera hi havia una paret molt gran que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes, pero estava rodejat d’un mur alt i ningú gosava entrar en ell, ja que pertenyia a una bruixa poderosa i temuda en tot el món.
Un dia la dona va abocar-se a aquella paret a contemplar el jardí, i va veure un pomer ple de pomes vermelles precioses, que van despertar en ella un violent capritx de menjar-los.
El desig va anar augmentat cada dia que pasava, i com que la dona el creia irrealitzable, anava perdent el color i la gana, de forma visible. Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà tot espantat:
– Que tens?
– Ai! – va exclamar ella- moriré si no puc menjar les pomes del jardí que hi ha darrera la nostra casa.
L’home, que estimava molt a la seva muller, va pensar : <>. I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar precipitadament un munt de pomes i els va portar a la seva dona. Ella se les va menjar molt a gust, tant li agradaren que, al dia següent les seves ganes eres tres vegades mès intenses.
Si volia disfrutar de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí.I així ho va fer, al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.
– Com t’atreveixes – va dir-li ella amb la mirada plena d’ira- a entrar com un lladre en el meu jardí i robarme les pomes? Ho pagaràs molt car!.
– Ai! -va respondre l’home-, tingueu compassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure desde la finestra les vostres pomes i va sentir un desig tant gran de menjar-se-les que si no les tingues es moriria.
La bruixa es va estovar i li va dir:
– Si es com dius, et deixaré agafar tantes pomes com vulguis, amb una sola condició: tens que donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.
Tant apurat estava l’home que va aceptar a tot i , quan el fill nasqué, que era un nena, es va presentar a la bruixa i, desprès de posarli el nom de Rapunzel, se l’endugué.
Rapunzel era la nena mès bonica que haguès vist mai el sol. Quan va cumplir els dotze anys, la bruixa la va tancar en una torre que s’alçava en mig d’un bosc i que no tenia ni portes ni escales, únicament en el punt mès alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es posava de peu i cridava:
<>.
Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fills d’or. Quan escoltava la veu de la bruixa es deixava anar la trena, i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa trepava per ella.
Al cap d’uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trovant-se pel bosc, va passar pel costat de la torra i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar-se a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva soledad llançant a l’aire la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i buscà la porta de la torre, però, no trovant-ne cap, se’n va tornar ca a palau. No obstant, aquell cant l’havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d’un arbre, va veure que s’apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se a la part de dalt :
<>.
Rapunzel va deixar anar la seva trena i la burixa es va enfilar a l’alt de la torre.
– Si aquesta és l’escala per a pujar fins allà -es va dir el príncep- ,jo també provaré fortuna. I a l’endemà, quan ja començava a enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:
<>.
Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.
Separador
En el primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home, ja que mai els seus ulls n’havien vist cap. Però el príncep li dirigí la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant havia impresionat de tal manera al seu cor, que ja no havia disfrutat d’un moment de pau fins que va trovar la manera de pujar a veure-la. Al sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs. Veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar, <>, i li responguè, posant una mà en la seva:
– Sí; molt desitjo anar-me’n amb tú; però no sé com baixar d’aquí. Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs en el teu caball.
Convingueren que fins aleshores el príncep acudiria totes les nits, ja que de dia anava la vella. La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:
– Dieu-me, bruixa, Com es que em costa molt mès pujar-vos a vos que al príncep, que està adalt en un moment?
– Ah malvada! – va exclamar la bruixa – Què és el que sento? Vaig pensar que t’havia aïllat de tot el món, però m’has enganyat!.
I furiosa, va agafar la bonica trena de la Rapunzel, i empuntxant amb unes tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d’ulls la va tallar, i va tirar per terra l’esplèndida cabellera. I va ser tan despiadada, que va conduir a la pobre Rapunzel cap a un lloc desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix dia que s’havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:
<>.
la bruixa la va deixar anar , i per ella va pujar el fill del Rei. Però en comptes de trovar a la seva adorada Rapunzel, va trovar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:
– Ajà! – va exclamar en to de burla-, volies endur-te a la nena bonica; pero l’ocellet ja no està al niu ni tornarà a cantar.El gat l’ha caçat, i a tú també et treurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, mai mès la tornaràs a veure-la.
El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va anar a caure se li van clavar als ulls i l’infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d’arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona. I així caminà sense rumb per espai de bastants anys, miserable i trist, fins que, al final, va arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessona, un nen i una nena, al que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu que li semblà coneguda i, al apropar-se, Rapunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant. Dues de les seves llàgrimes li humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclararen, va tornar a veure com abans. La va portar al seu regne, on fou rebut amb gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.
M'agradaM'agrada
Fa temps, molt de temps, alguns àngels del cel van baixar a la terra i la van recórrer de cap a peus. Van viure entre els homes com si fossin un home més. I va passar que, a un àngel que anava per un camí se li va fer de nit abans que pogués arribar a un hostal. L’àngel estava molt cansat, i com que en aquell camí hi havia dues cases davant per davant va decidir demanar allotjament. Una de les cases era molt gran i luxosa i l’altra molt petita i pobra. Aleshores l’àngel va pensar: “Demanaré allotjament a la casa dels rics, perquè com que ells tenen lloc de sobra no els suposarà cap sacrifici”. Quan el ric va sentir trucar a la porta va treure el cap per la finestra i va preguntar al foraster:
– Es pot saber què busques a aquestes hores?
– Cerco allotjament per passar la nit – va dir l’àngel.
El ric el va mirar de dalt a baix i com que l’àngel anava vestit pobrament i no semblava tenir diners, va dir que no amb el cap:
– Ho sento, no tinc cap lloc lliure.
– No us demano una habitació – va dir l’àngel; amb qualsevol racó on pugui dormir ja em conformo.
– No pot ser. Totes les sales són plenes de sacs i de llavors. A més, si hagués d’atendre a tots els pidolaires que truquen a la meva porta aviat seria tan pobre com ells. Cerca allotjament en un altre lloc.
I desprès de dir això va tancar la finestra d’un cop i va deixar l’àngel amb un pam de nas. Així, dons, l’àngel va girar cua i va anar a la casa del davant. El pobre va obrir la porta i quan va veure que era un pelegrí li va dir que entrés de seguida.
– Passareu aquesta nit a casa meva – va dir – ja es molt fosc i no és bo continuar el camí.
Un cop a dins, la dona del pobre va donar la benvinguda al viatger i el va convidar a posar-se còmode.
– No tenim gran cosa per oferir-vos – va dir la dona – però com que deveu tenir gana us prepararé un sopar amb tot el que tenim.
La dona va posar patetes a bullir i va fer una sopa. I també va munyir la vaca per tenir llet per al seu convidat. Desprès, quan la taula va ser parada, l’àngel va asseure’s amb la parella i va menjar amb ells aquells aliments senzills que li van semblar deliciosos. Quan ja va ser l’hora d’anar a dormir, la dona va dir al seu marit:
– He pensat que aquest pobre pelegrí ha estat caminant molts dies i deu estar molt cansat. Què et sembla si li deixem el nostre llit perquè descansi bé? Nosaltres podríem dormir al paller.
– És una bona idea – va dir el marit – li oferiré el nostre llit.
I encara que l’àngel no volia de cap manera deixar la parella sense el seu llit, ells van insistir tant que al final va haver d’acceptar el seu oferiment. A l’endemà, els esposos, es van llevar abans que sortís el sol i van preparar un esmorzar tan bo com fou possible. L’àngel es va llevar i va menjar amb ells. I quan el sol ja es veia a l’horitzó, va dir que havia de continuar el seu camí. El van acomiadar amablement a la porta de la cabana i aleshores l’àngel els va dir:
– Heu estat tan bons amb mi que vull concedir-vos tres desitjos.
Els esposos es van mirar sorpresos i no van dir res. L’àngel va insistir:
– I bé, demaneu-me tres coses, que jo us les concediré.
– En realitat – va dir el vell – l’únic que desitgem és la salvació eterna, i també que, mentre visquem, estiguem tots dos sans i tinguem el pa necessari. I ja no sé quina altra cosa puc demanar…
L’àngel els preguntà:
– I no us agradaria una casa nova, en lloc d’aquesta cabana tan vella i pobra?
– Oh! es clar que sí! – van dir – això ens agradaria molt.
L’àngel va dir que els tres desitjos estaven concedits. I quan els esposos es van girar, en lloc de veure una cabana van veure una casa gran i neta feta de maons vermells.
Ja era completament de dia quan els rics del davant es van llevar i quan van veure la transformació que havia sofert la cabana dels seus veïns, no ho podien creure.
– Vés a veure si pots saber què ha passat – va dir l’home ric a la seva dona –. No és possible que una cabana miserable es converteixi de la nit al dia en una esplèndida casa nova.
La dona va anar a la casa dels pobres i els va preguntar què havia passat. Ells li van explicar tot el que havia succeït durant la nit anterior i la dona va tornar a casa i li va explicar al seu marit tot el que sabia. Quan va sentir això, l’home ric es va posar roig de ràbia i va començar a estirar-se dels cabells:
– Seré ruc, seré imbècil! Em donaria bufetades fins a trencar-me les mans. I pensar que aquell foraster va ser aquí abans demanant allotjament i jo el vaig rebutjar!
– Mira que ets ruc! – va dir la dona –. Però això encara té remei. Afanya’t i agafa el cavall. Encara pots trobar aquest home. Convence’l que hi va haver una equivocació i demana-li els tres desitjos.
El ric va seguir el consell, va muntar en un cavall i després de cavalcar una bona estona va poder veure l’àngel. S’hi va dirigir d’una manera amable i educada i li va demanar perdó per no haver-lo allotjat a casa.
– Em vaig entretenir buscant la clau de la porta – va mentir –, i quan us vaig anar a obrir la porta ja havíeu marxat. Però quan torneu, naturalment us podeu quedar a casa meva el temps que sigui necessari.
– D’acord – va dir l’àngel –. Així ho faré.
El ric es va quedar una estona capbaix i desprès es va atrevir a dir:
– Ja que sereu hoste de la nostra casa, no podríem la meva muller i jo formular tres desitjos igual que els nostres veïns?
– Sí, podeu – va dir l’àngel –. Els tres desitjos que demaneu us seran concedits.
El ric, feliç d’haver aconseguit el seu propòsit, cavalcà cap a casa pensant en el que podia demanar. A vegades creia que ja havia trobat el millor, però al cap d’una estona li semblava massa poc.
– “És un problema – pensava –, perquè encara que demani totes les riqueses d’aquest món, qui em diu que més endavant no hi hagi unes altres coses noves que se’m puguin ficar al cap? He de formular els desitjos de manera que ja no em quedi res per desitjar.”
Mentre rumiava profundament ja era migdia, i el sol, ben alt llençava llengües de foc, fent que l’home sués molt. Com que a més a més, ja era l’hora de dinar, l’estómac del ricàs va començar a rugir d’impaciència.
– Ah!, quina gana i quina set tinc! – exclamà –. Amb quin gust em menjaria ara una salsitxa ben grossa i em beuria una gerra ben plena de cervesa!
Tan aviat com havia acabat de dir aquesta frase, zas!, a les seves mans van aparèixer una formosa salsitxa i una gerra de freda i escumosa cervesa. En comprendre que acabava de gastar un dels tres desitjos, quasi li dóna un atac de ràbia. I encara que es va beure la cervesa perquè tenia molta set, la gana se li havia passat amb el disgust i ni tan sols va començar la salsitxa. I amb això, va arribar a casa seva, d’on va sortir a rebre’l, tota impacient, la seva antipàtica esposa.
– Com t’ha anat? – preguntà –. Has aconseguit els tres desitjos?
– Bé, si – va dir el ricàs. Però en realitat, ja només ens en queden dos.
– Com que només dos? Què ha passat amb el tercer?
L’home no va tenir més remei que contar-li la història de la cervesa i la salsitxa, i per provar el que deia mostrà el gruixut embotit.
– Només a un idiota com tu se li ocorre malgastar un preciós desig en una vulgar salsitxa! – va cridar la desagradable dona.
– Tant de bo se`t quedés enganxada al nas per sempre!
Va ser dir això i fer-se realitat el seu desig. El ricàs va començar a cridar llastimosament en veure el seu nas convertit en una enorme salsitxa i, mentrestant, la dona es desesperava en veure que, per culpa seva, ja només quedava un desig.
– Hem de pensar en alguna cosa gran com a últim desig – va dir –; alguna cosa així com tots els regnes i tots els diners d’aquest món. Amb això en tindrem prou.
Però l’home, que seguia udolant de fúria, cridà:
– De què em serveixen a mi tots els diners del món si he d’estar per sempre amb aquesta gegantina salsitxa per nas! Seré la riota de tothom, l’home més ridícul de la terra! No i no! Ara mateix desitjo tornar a tenir el meu nas!
La seva petició es va complir a l’instant, i així el tercer i últim desig. En conclusió, l’únic que havien aconseguit van ser insults, cansament i un disgust que els va durar per sempre.
Els veïns pobres, en canvi, van viure sans i feliços la resta de les seves vides a la seva preciosa casa nova.
M'agradaM'agrada
Hansel i Gretel vivien amb el seu pare un pobre llenyataire i la cruel madrastra. Eren tan pobres que gairebé ja no tenien ni menjar per a tots quatre.
Una nit la madrastra va dir:
-Ja no ens queda res per menjar!. Demà portarem els nens al bosc i els hi deixarem … No sabran trobar el camí de casa.
Al principi el pare no volia de cap manera però la dona hi va insistir tant que al final el va saber convèncer. Hansel ho va sentir tot i va començar a pensar en la forma de sortir-se’n.
A mitja nit Hansel va tenir una idea. Va sortir de casa i va agafar tot un seguit de pedretes lluents que hi havien pels voltants de casa seu i se’n va omplir les butxaques. I silenciosament se’n va anar a dormir.
L’endemà la madrastra els va portar ben endins del bosc. De tant en tant reganyava en Hansel, que es quedava enrere, ja que dissimuladament anava deixant les pedretes que havia recollit la nit anterior.
Quan van arribar en un lloc prou llunyà, la madrastra els va dir: – espereu-vos aquí fins que tornem. No trigarem. Mentrestant, aneu recollint llenya – Van estar esperant i esperant fins que es va fer de nit.
Llavors Hansel va començar a seguir el camí de pedretes lluents que havia deixat. I així fou com abans de que els seus pares anessin a dormir, varen poder tornar a casa.
L´endemà els van donar una mica de pa, els van portar molt endins del bosc i els van dir – Espereu-vos aquí fins que us vinguem a buscar -. Ells es van esperar però quan ja es feia de nit i no tronaven van buscar el camí de tornada però no el van saber trobar.
Tot d´una van veure un ocell negre que volava a prop d´ells i que de tant en tant s´aturava, semblava que els volgués indicar el camí, el van anar seguint i van arribar a una caseta construïda de dolços, bombons i altres llaminadures.
Aquella casa era d´una bruixa i era per atraure els nens i després menjar-se´ls així que quan els nens s´hi van apropar, la bruixa els va fer presoners.
Com que en Hansel estava molt primet, la bruixa el va tancar en una gàbia i l´alimentava bé per anar-lo engreixant abans de menjar-se´l . Mentrestant la Gretel havia de fer les feines més pesades de la casa.
Un dia, la bruixa va decidir que Hansel estava ja prou gras com per a ser menjat i va ordenar a Gretel que mirés si el forn ja estava ben encès
-No sé com s´obre – va dir la Gretel.
La bruixa va anar cap al forn i va dir – Mira, i fixa’t-hi bé i apren-ne – Però quan la bruixa va obrir el forn , ràpidament Gretel li va donar una bona empenta i va tancar la porta amb la bruixa dins.
Aleshores va alliberar a Hansel i se’n van anar, però abans es van omplir les butxaques de les pedres precioses del tresor de la bruixa.
Els nens van fugir pel bosc , van córrer fins arribar la vora d´un llac i un cigne blanc molt bonic es va oferir per portar-los a l´altra banda on van trobar el seu pare que els estava buscant.
Es van abraçar i amb el tresor del bruixa van viure rics i feliços i per sempre.
M'agradaM'agrada