Com que aquesta setmana ja acabem l’hora dels contes, en aquest apartat, la classe dels Barrufets ja podeu penjar els vostres arguments, només heu d’anar a l’apartat de comentaris d’aquesta entrada i fer un copiar i enganxar en l’espai corresponent.
Els vostres contes 1B
9 febrer 2010 per Mònica
Arxivat a 1r Expressió i Comunicació | Etiquetat Contes, expressió | 25 comentaris
25 Respostes
Deixa un comentari
-
C/ Sant Josep, 110-112
08700 Igualada
Tel. 93 803 14 94
Facebook Acadèmia
- acolliment activitat adaptació adopció art article autisme bloc cançons carnaval Carnestoltes castanyada conte Contes crae creativitat denip dgaia didàctica dislèxia documental drets infants dsm educació educadors escola lliure escola verda experimentació exposició expressió festa formació fotos Frato graduació granja escola hora del conte inclusió infants infància intervenció jornades inteprofessionals llar d'infants llenguatge llenguatge de signes londres límits maltractament mona montessori motivar música nadal noticia objectius pedagogia poema reflexió representació Salut sant jordi selectivitat sordesa sortida TAC taller teatre titelles treballs tutoria universitat vídeo Waldorf xerrada xerrades
Assignatures
Blogroll
Número de visites
- 201.908 visites
-
Bloc Educació Infantil Acadèmia Igualada by Eduinfantil Acadèmia is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial 3.0 Unported License. -
Uneix altres 16 subscriptors
GUJI GUJI
Un ou rodava per terra.
va rodar entre els arbres.
va rodar a través de prat.
va rodar turó avall.
Finalment, va rodar fins dins del niu d’un ànec.
La mare Ànec no se’n va adonar , (estava llegint).
Molt aviat, els ous van començar a trencar-se.
El primer aneguet a sortir-ne tenia taques blaves.
La Mare Ànec li va dir “llapis de color”.
El segon aneguet tenia ratlles de color marró.
“Es dirà Zebra”, va decidir la Mare Ànec.
El tercer aneguet era groc, i la Mare Ànec el va anomernar “Raig de Lluna”.
Un aneguet molt estrany va sortir del quart ou. “Guji, Guji”, va dir, i aquest va ser el seu nom.
La Mare Ànec va ensenyar als seus quatre aneguets a nedar, a capbussar-se i a caminar com els ànecs.
En Guji Guji sempre aprenia més de pressa que els altres.
I també era més gran i més fort.
Però la Mare Ànec estimava totas el seus aneguets de la mateixa manera, sense tenir en compte com eren de ràpids o quina era la seva aparença.
Llavors, un terrible dia, tres cocodrils van sortir del llac. S’assemblaven molt a en Guji Guji.
Els cocodrils somreien, i quan reian amb la boca ben oberta tothom podia veure les seves grosses i punxegudes dents.
Els tres cocodrils van veure en Guji Guji i van tornar a somriure.
-Mireu quin cocodril més ridícul .
Camina com un ànec!
En Guji Guji va sentir el que deien.
-Jo no camino com un ànec . Soc un ànec! – va explicar.
Els cocodrils van riure.
-Però mira’t bé! Si no tens plomes, ni bec, ni peus grans amb membranes! El que tens és la pell grisa blavosa, les urpes esmolades, les dents punxegudes i l’olor de cocodril dolent. Ets ben bé com nosaltres.
El primer cocodril va dir:
-El teu cos gris blavós permet que t’amaguis sota l’aigua sense que ningú no et vegi i aixi poder acostar-te als ànecs grassos i deliciosos.
El segon cocodril va dir:
-Les urpes llargues i esmolades et serveixen per agafar amb força els ànecs grassos i deliciosos i per a que no s’escapin.
El tercer cocodril va dir;
-Les dents punxegudes son necessàries per mastegar els ànecs grassos i deliciosos.
Mmmm! Nyam!
Els tres cocodrils van somriure tot ensenyant les dents.
-Sabem que vius amb els ànecs. Demà porta’ls al pont i capbusseu-vos. Esperarem a sota amb les boques ben obertes.
-Per què ho he de fer? – va preguntar en Guji Guji-.
-Per què us he d’escoltar?
-Perquè tots som cocodrils, i els cocodrils ens ajudem.
Els cocodrils dolents van tornar a somriure ensenyant les dents I van desaparèixer entre la malesa.
En Guji Guji se sentia molt malament. Es va asseure a la vora del llac a pensar.
-És veritat? Jo també sóc un cocodril dolent?
Es va mirar al llac i va fer una cara ferotge. En Guji Guji va riure. Estava ridícul.
-Jo no sóc un cocodril dolent. És clar que tampoc no sóc exactament un ànec.
-Però els tres cocodrils són malvats, i volen menjar-se la meva familia. He de trobar la manera d’aturar-los.
Guji Guji va pensar i pensar fins que li va venir al pensament una bona idea. Es va encaminar cap a casa més content que un gínjol.
Aquella nit els tres cocodrils dolents es van esmolar les punxegudes dents tot pensant en ànecs grassos i deliciosos. Estaven preparats per al banquet.
L’endemà en Guji Guji va fer el que li havien dit: va conduir l’estol d’ànecs fins el pont per capbussar-se.
Els tres cocodrils dolents esperaven els ànecs sota el pont.
Però no van ser ànecs grassos i deliciosos el que va caure de dalt del pont, sino tres grans i dures pedres!
Els cocodrils van mossegar: “Crac! Crac! Crac!”, van fer les seves dents punxegudes.
Els tres cocodrils dolents van córrer tant com van poder i es van fer fonadissos en menys d’un minut!
En Guji Guji havia salvat els ànecs!
En Guji Guji va ser l’ànec heroi aquell dia!
Aquella nit tots els ànecs van ballar i festejar.
En Guji Guji va continuar vivint amb la Mare Ànec , Llapis de color, Zebra i Raig de Lluna, i dia a dia es va anar convertint en un “cocoànec” mes fort i mes feliç.
Vet aquí uns anecs, vet aquí uns cocodrils, si no us heu dormit , és que ha sigut divertit.
Mercè Rodríguez
M'agradaM'agrada
EL GERMÀ D’EN JOAN BRUT
En Joan és un noi molt deixat.
Sempre va brut, despentinat i ple de taques.
Tothom li diu en Joan Brut.
Té una habitació d’allò mes desendreçada.
Totes les joguines per terra, els llibres, els colors, la roba bruta…
Mireu, mireu que sembla.
Però un dia va entrar la Fada Polida i li va dir.
– Aquest desordre no pot continuar.
Au, vés-te’n la jardí a jugar amb el teu germà
mentre jo endreço tot això.
– No en tinc cap, de germà – fa en Joan.
– Sí que en tens i ell prou que et coneix.
Vés al jardí i espera’l
En Joan baixa al jardí i es posa a juga amb el fang
fins que un esquirol li salta a la vora
– Que ets tu, el meu germà? – Això si que no, de cap manera!
Jo sempre em raspallo la pell i tinc el niu ben endreçat.
I l’esquirol salta i se’n va
Arriba un pit-roig tot saltironant.
– Que ets tu, el meu germà – pregunta en Joan
– I ara, què t’has pensat?
Em passo tot el matí allisant-me les plomes
I la meva dona cova uns ous d’allò més fins i més nets.
I el pit-roig estarrufa les plomes i se’n va volant.
Arriba un magnífic gat d’angora,
caminant de puntetes per no embrutar-se.
– Que ets tu, el meu germà? –demana en Joan.
– Mira’t al mirall primer!
Tot el matí que em llepo el pèl i tu no et rentes mai.
A la meva família no hi ha ningú de la teva mena
I el gat arqueja l’espinada i se’n va.
Arriba grunyint un garrí.
En Joan no li vol dir res, però el garrí li parla
– Bon dia, germà meu.
– Jo no soc el teu germà – respon en Joan.
– Ja ho crec que sí.
Prou que conec els de la meva família.
Apa, anem al femer.
– No vull anar al femer, no m’agrada.
– Què m’has d’explicar a mi?
Mira’t les mans i els peus i el vestit tot brut.
Au, anem que després menjaràs ranxo si en queda.
– Jo no en vull, de ranxo!
I en Joan es posa a plorar.
Sort que en aquest moment arriba la Fada Polida i diu:
– Ja està tot net i endreçat i que duri.
Vols anar amb el teu germà o vols venir amb mi
i aprendre a ser polit?
– Vull anar amb tu, vull anar amb tu – diu en Joan,
agafant-se de la fada.
– Millor, tindré més ranxo per a mi.
I el porc gira cua i se’n va.
I aquí tenim en Joan, net i pentinat,
Raspallat i endreçat.
Aquí tenim en JOAN POLIT
M'agradaM'agrada
Al camp, en una caseta molt ben arreglada, hi vivia la gallina Marcelina amb els seus tres preciosos pollets grocs. Per allà hi vivien també un gat, una oca i un porquet. Tots eren amics.
Un dia d’estiu, la gallina Marcelina va anar a passejar al camp. Va trobar un gra de blat de moro al terra i va dir:
– El sembraré i així naixerà una bonica planta de blat de moro.
La gallina Marcelina es va trobar al gat li va preguntar:
– Bon dia gat!. Voldria ajudar-me a sembrar el meu blat de moro?
– Jo no! – Va respondre-li el gat.
Més endavant la gallina es va trobar amb l’oca i li va preguntar:
– Bon dia oca!. Voldria ajudar-me a sembrar el meu blat de moro?
– Jo no! – Va respondre-li l’oca.
Llavors la gallina Marcelina va anar a preguntar-li al porquet:
-Bon dia porquet! Voldria ajudar-me a sembrar el meu blat de moro?
– Jo no! – Va respondre-li el porquet.
– Doncs el sembraré jo sola.- Va contestar la gallina.
Va fer un forat a la terra i va sembrar el seu blat. Pocs dies desprès la llavor va germinar i la planta va anar creixent fins que es va formar una bonica espiga.
La gallina, llavors, va preguntar-li al gat, a l’oca i al porquet:
– Voleu ajudar-me a recollir l’espiga?
– Nosaltres no! – Van contestar tots tres a la vegada.
– Llavors la recolliré jo sola!- Va dir ella.
La Marcelina va recollir l’espiga i va preguntar:
– Qui vol ajudar-me a portar el blat de moro al molí?
– Jo no! – Van contestar, de nou.
– Llavors aniré jo sola!
Va posar el blat de moro dins d’un cistell,va cridar els seus tres pollets i van anar de camí cap al molí. El moliner va amollir els grans de blat de moro i va fer farina. La va ficar en un sac i se la va donar a la gallina Marcelina. Llavors, ella i els seus pollets van tornar a casa amb la farina. A mig camí, estaven molt cansats i es van seure a descansar a l’ombra d’un arbre.
El gat, l’oca i el porquet, que estaven per allà a proa, van venir a burlar-se i a riure-se’n d’ ella i els seus petits. Aixa que de nou els hi va preguntar:
-Qui vol ajudar-me a fer el pa?
-Jo no!. – Van contestar tots tres.
– Llavors el cuinaré jo sola!
La gallina va marxar a casa i va fer un pa dolç i quan ja estava a punt, el va treure del forn i el va posar al costat de la finestra per que es refredés. Estava tot decorat i els pollets tenien moltes ganes de tastar-lo.
Llavors vel gat, l’oca i el porquet van sentir la bona olor que feia aquell pastis i li van dir a la gallina:
– Nosaltres en volem un trosset!
Aixa que ella els hi va contestar:
– Vosaltres no em veu ajudar a sembrar el gra, ni a regar-lo, ni a portar-lo al moli. Ni tampoc em veu ajudar a fer el pa. Però ara si que el voleu tastar. Jo el vaig fer sola i ara me’l menjaré amb els meus pollets.
I Aixa va fer. Ni el gat, ni l’oca ni el porquet van menjar-se el pa.
M'agradaM'agrada
L’ANEGUET LLEIG
Era estiu i el camp estava preciós amb els bladars grocs, els prats verds i el cel blau. A prop del bosc hi havia un masia i allà una senyora ànega covava els ous. Estava molt avorrida, ja que els pollets trigaven molt a sortir i ningú no l’anava a visitar. Les seves amigues preferien banyar-se al canal abans que fer petar la xerrada amb ella.
<> anava a queixar-se més, quan de sobte va sentir-se el cruixit d’una closca.
-Sembla que per fi sortirà un pollet!
-PIU, PIU, PIU!- van dir tots en treure el cap.
-QUAC, QUAC, QUAC!- els va respondre la mare ànega, per animar-los a córrer per l’herba.
-Caram, que gran es el món!-va exclamar un dels aneguets, que estava molt content de veure que tenia més espai que dins de l’ou.
-Fill, això només és el corral de la masia. El món és molt més gran i arriba més enllà del bosc que veiem a la llunyania.
Aleshores la mare ànega va callar i va quedar-se bocabadada mirant els pollets, i per fi exclamà:
-Bé, ja sou tots aquí!
Però quan va aixecar-se, va descobrir un ou gros amagat entre la palla del niu.
-No pot ser encara falta un ou! I que gros i estrany és! No pot ser, no pot ser! Què hi farem, hauré de continuar covant-lo!
En aquell precís moment, va passar per allà una vella ànega que, després de mirar detingudament l’ou, va dir:
-És un ou de gall dindi, no en tinc cap dubte! Ho sé perquè una vegada en vaig covar un. Quins problemes vaig tenir! Per més que ho intentava, no hi havia manera que el pollet es posés dins de l’aigua. T’aconsello que deixis aquest ou i te’n vagis a neda amb els teus aneguets.
-Fa tant de temps que estic així, que ja no em ve d’uns dies- va contestar l’ànega.
I l’espera va ser molt llarga. Però com que tot arriba en aquesta vida, e pollet, finalment, va trencar la closca de l’ou.
-PIU, PIU, PIU!
La senyora ànega se’l va mirar estranyada.
-Que gran que és! No s’assembla gens als altres aneguets! Potser sí que és un gall dindi…de seguida que anem a l’aigua ho sabré.
I la mare ànega va endur-se els aneguets al canal.
-A l’aigua, aneguets!- va cridar la mare ànega.
Tots van posar-se a l’aigua i van nedar molt bé, fins i tot l’aneguet enorme i lleig.
-Aquest aneguet també és fill meu!- va cridar la mare ànega al quatre vents -. I no és tan lleig com sembla. És qüestió de mirar-lo amb afecte.
La mare ànega va sortir de l’aigua i va esperar que els aneguets fessin el mateix. Quan ja els tenia al seu costat, els va dir:
-Ara, anem cap al corral. Vull presentar-vos els nostres veïns. Procureu ser educats i no us separeu del meu costat.
Pel camí van trobar-se un grup d’ànecs joves que, en veure la mare ànega amb els pollets, van començar a riure-se’n.
-Com que eren pocs..! mireu aquest animaló!
No satisfets amb això un d’ells va apropar-se a l’aneguet i va picar-lo.
-Deixa’l, ganàpia! No et fa vergonya?- va cridar l’ànega.- vols que et faci el mateix?
L’ànega més noble del corral, que observava atentament l’escena, també va opinar:
-La veritat és que vostè té uns aneguets preciosos, però aquest.- va dir assenyalant l’aneguet lleig- no sembla de la família.
-Senyora, és cert que l’aneguet és gros, però si se’l mira amb deteniment, s’adonarà com n’és de bonic. Estic segura que quan sigui gran, serà el més bonic de tots.
El pobre aneguet lleig va haver d’aguantar molts menyspreus aquella tarda.
També empentes i cops de bec. Fins i tot els pollets de les gallines se’n reien.
Així va ser el seu primer dia al corral. Però a partir d’aleshores, les coses no van anar pas millor, ja que fins i tot els seus germans li deien coses com ara:
-Coll llarg, plomes curtes, plomes curtes, coll llarg…!
Tots els habitants del corral el maltractaven, fins i tot la noia que els portava el menjar. Tant patia el pobre aneguet, que un bon dia va marxar volant d’allà.
A mitja tarda, va veure un casa entre els arbres. Com que la porta era oberta, va entrar i va arraulir-se en un racó, i es va adormir.
A l’alba, un gat i una gallina el van descobrir. Ells vivien en aquella casa amb una senyora.
-Saps enarcar el llom i fer sorolls?- va voler saber el gat.
-No – va contestar l’aneguet lleig.
-Saps pondre ous?- va preguntar-li la gallina.
-Tampoc- va respondre l’aneguet.
-Doncs si no serveixes per a res, la nostra mestressa no voldrà que visquis amb nosaltres- va dir-li la gallina.
L’aneguet, avergonyit per la seva inutilitat, va abaixar el cap i va sortir de la casa.
Quan la tardor va arribar, el pobre aneguet lleig continuava anant d’aquí cap allà. Menjava el que trobava i dormia on queia mort de son. El temps va anar passant i va arribar l’ hivern, amb la neu i el fred.
Un dia que l’aneguet lleig, nedava en una bassa, va quedar atrapat entre el gel. Mort de por, l’aneguet plorava i deia:
-Moriré, moriré!! Ningú no podrà salvar-me aquesta vegada!
Però un camperol se’l va trobar i el pobre animal va fer-li tanta pena, que el va treure de la bassa i se’l va endur a casa. En veure’l la seva dona exclamar:
-Que graciós! Ara mateix aviso els nens, que segur que els farà molta il•lusió tenir un aneguet.
Els nens van estar molt contents; tant, que van començar a cridar i a perseguir-lo per jugar amb ell. Però com que l’aneguet es pensava que li volien fer mal, va posar-se a volar i d’un cop d’ala, va tirar la gerra de llet per terra. La dona, molt enfadada, va córrer darrera seu amb un bastó. Sort que la porta de la casa era oberta! L’aneguet va obrir les ales i no va parar de volar fins que va arribar al bosc, on va refugiar-se entre uns joncs. No va haver-hi cap dia d’aquell hivern en el qual el pobre animal no plorés la seva desgràcia.
I va arribar la primavera. Una tarda que no sabia cap a on anar, l’aneguet va volar fins a l’estany d’un parc i es va sorprendre per tanta belles.
-Com n’és de bonic tot això! Hi ha arbres, flors i…
També hi havia cignes. L’aneguet lleig va quedar-se tan bocabadat mirant-los, que no podia dir una sola paraula. Tant li van agradar aquestes aus, que va decidir anar a parlar-hi.
Mentre se’ls apropava, es deia:
<>
Ja era a la meitat de l’estany quan, tot d’una, va abaixar el cap i va observar la seva figura reflectida a les aigües cristal•lines.
-És increïble! Dec estar somniant!
El que l’aneguet veia a l’aigua era el preciós cos d’un cigne esvelt i elegant. I aquest cigne era…ell!
-Ja no sóc una aneguet lleig! Sóc un cigne!
Va deixar de mirar-se i va tornar a nedar. Mentre movia les potes, anava dient:
-No deu ser que el cansament, el fred i la gana fan que vegi el que no és?
Però, aleshores, va sentir uns nens que cridaven:
-Ep, mireu! Hi ha una altre cigne i és el més bonic de tots!
Poc després, els altres cignes van apropar-se per saludar-lo. Aleshores, l’aneguet lleig va aixecar el cap i va sentir-se immensament feliç.
FI!
M'agradaM'agrada
EL GRAN PALAU DE LA MENTIDA
Fa molts i molts anys tots els fullets es dedicaven a
construir dos palaus, el palau de la veritat i el palau de la mentida. Les totxanes del palau de la veritat es creaven cada cop que un nen deia una veritat i els fullets de la veritat els utilitzaven per fer el seu palau, i els fullets de la mentida construïen el seu palau amb les totxanes que es creaven cada cop que un nen deia una mentida.
Els dos palaus eren impressionants i els fullets competien per a que el seu fos el millor.
Un dia el fullet LLuc es va pujar sobre el palau per a que ho veies tothom i va dir:
– Fullets del palau de la mentida, he tingut una gran idea, si tanqueu la boca i pareu les orelles ho s’ho explicaré – Tots els fullets de la mentida van fer silenci i van escoltar molt atentament – he pensat, que podríem enviar un grup de fullets al món dels nens per aconseguir que aquest diguin més mentides i aconseguir mes totxanes i fer el nostre palau el millor del regne dels fullets.
Tots els fullets van cridar dient que estaven d’acord, perquè els fullets de la mentida eren molt mentiders i molt tramposos, i va enviar un grup de fullets al món dels nens, Els fullets de la mentida van anar casa per casa dient-li als nens que diguessin mentides. Després d’això van aparèixer més totxanes i el seu palau va anant fent-se més i més gran i cada dia es veia més espectacular. Però un dia va passar una cosa molt entranya al palau de la mentida. Una de les totxanes es va convertir en una capsa de paper, poca estona després un altre totxana es va convertir en sorra i un altre es va fer de vidre. I així mica en mica cada cop que eren descobertes les mentides que havien creat aquelles totxanes, les totxanes es transformaven i desapareixien. De manera que el palau de la mentida es va anant fent més dèbil fins que es va enderrocar.
Y tots, inclosos els fullets de la mentida, es van adonar que no es podien utilitzar les mentides per a res, perquè mai són el que semblen i no se sap en que es convertiran.
Desprès d’aquest dia els fullets de la mentida van anar a viure al palau de la veritat, perquè s’havien quedat sense palau ni lloc on viure i els fullets de la veritat els van ajudar a aprendre a dir sempre la veritat i fullet per aquí fullet per allà aquest conte s’ha acabat!
M'agradaM'agrada
EL MOLINET MÀGIC
Hi havia una vegada, fa moltíssims anys, dos germans que eren pescadors. Shiro, el més gran, tenia vaixells grans, xarxes noves i una bonica casa. En Jun, el petit, era pobre, les seves xarxes eren velles i, per més que treballava, no aconseguia prou per menjar.
Un matí Jun va sortir a pescar amb la seva petita barca, però després de tot un dia de feina, no va poder pescar ni un sol peix, per això va anar a casa del seu germà i li va dir:
– Shiro, he treballat tot el dia, però no he pescat ni un sol peix. Deixa’m una mica d’arròs per que puguem menjar la meva dóna i jo.
El seu germà li va tancar la porta als nassos i li va cridar:
– Deixeu-me en pau! Així aprendràs a cuidar de la teva família…
El pobre Jun tornava molt trist a casa seva. De sobte, en un revol del camí, va trobar un ancià amb una gran barba blanca.
L’ancià li va dir amb veu molt dolça:
-Jun, ets un bon home i per això he vingut a ajudar-te. Els nans posseeixen un molinet màgic, ves a buscar-los i porta’ls aquest pot de melmelada de cireres. Com que els encanta, t’ho canviaran per el molinet màgic.
– I per a què serveix aquest molinet? – va preguntar en Jun.
– Si gires la maneta a la dreta i demanes un desig, et serà concedit. Quan vulguis que el molinet s’aturi, has de dir: “Gràcies molinet, ja en tinc prou”. Després has de girar la maneta cap a l’esquerra. Però mai diguis a ningú per a que serveix ni com funciona el molinet.
El jove pescador va donar les gràcies a l’ancià i es va dirigir a les terres dels nans. Quan en Jun va arribar-hi tot va succeir com li havia dit l’ancià.
El rei dels nans, va cridar en Jun i li va dir:
– Què vols a canvi del pot de melmelada?
– El molinet. – va dir en Jun
Després d’algunes discussions, Jun va aconseguir fer-se amb el molinet màgic. A partir d’aquell moment va canviar la vida de Jun.
Primer li va demanar al molinet que li moles una casa nova; més tard, una barca nova, i xarxes, i menjar, i diners…
I quan ja en tenia suficient de cada cosa que demanava, girava la maneta cap a l’esquerra i deia:
-Gràcies molinet, ja en tinc suficient.
El jove pescador es va fer molt ric i, com que tenia bon cor, repartia aquelles riqueses entre tots els seus veïns.
Quan en Shiro va assabentar-se de la riquesa del seu germà, es va posar vermell d’enveja i va córrer a visitar-lo:
– Estimat germà Jun, com has aconseguit tantes riqueses?
Jun recordava el que li havia dei l’ancià; per això no li va dir res.
Des d’aquell dia el malvat Shiro va començar a espiar el seu germà per descobrir el seu secret.
Una nit, espiava per una finestra quan va veure que en Jun agafava el molinet i deia:
– Molinet, mol una mica de diners. Vull repartir-los amb els pescadors que han perdut les seves barques a la tempesta.
El malvat Shiro es va amagar per a no ser descobert, va esperar a que el seu germà sortís de la casa, va entrar i va robar el molinet.
Després va recollir algunes coses i va embarcar cap a terres llunyanes, pensant gaudir allà de la seva fortuna.
Van passar molts dies de travessa, va patir tempestes i es va perdre par de l’equipatge i tota la sal. Un dia, Shiro va notar que el menjar era dolç i, per això se’n va anar a la seva cabina, va girar la maneta a la dreta i va dir:
_Molinet, mol una mica de sal.
El molinet va començar a moldre sal. Quan ja en va tenir prou, en Shiro va exclamar:
– Deixa de moldre, ja tinc prou sal.
Però el molinet molia i molia. Primer, es va omplir de sal la cabina; Després la coberta. Per últim, el vaixell no va poder suportar el pes i es va enfonsar. I com que ningú no ha girat la maneta cap a l’esquerra, el molinet segueix encara molent sal en el fons del mar.
I per això, diuen que l’aigua del mar té gust de sal.
I conte contat, conte acabat!!!!
M'agradaM'agrada
L’arbre dels records
Al mig del bosc tots els ratolinets corren cap al seu cau a nascut la IELA, tots ho celebren amb molta alegria, ja que cada cop que neix un nadó els regalen una llavor de l’arbre dels records. Ells no tenen arbre dels records ja que ven tenir que fugir i no van poder agafar el seu, però ara al néixer la IELA podran plantar-ne un de nou.
L’endemà el pare planta l’arbre, desprès demana al bosc que tan la seva filla com l’arbre creixin sans i forts i puguin viure en pau.
Roden els dies; l’hivern dona pas a la primavera i la IELA es va fent gran, prou gran per entendre que significa aquest arbre que el pare i la mare cuiden tan.
La IELA es sent mes gran quan els pares li diuen:
(PARE)-A partir d’avui ,IELA, tu en tindràs cura, i l’hauràs d’estimar molt si vols que sigui alt i prou fort per poder suportar el pes dels nostres records.
Des d’aquell dia la IELA i passa molt de temps al costat del seu arbre, li explicava tot el que havia vist, el que havia fet…i a les nits d’estiu els pares li expliquen l’historia dels avis i rebesavis perquè la IELA la conegui i l’arbre en guardi el record.
Però vet aquí que avui tots els ratolinets d’aquest bosc s’han despertat espantats.
(Ratolinets)-Què és aquest soroll que se sent? Quina mena de monstre és aquest que , mort de gana, es menja tot el que troba davant seu?
La IELA amagada darrera unes pedres no s’ho pot creure.
(IELA)- Però, què fa el monstre?
S’està menjant el seu arbre!!
Ells no ho saben però el monstre es una excavadora, i els esta trencant tot.
Quan es fa fosc el monstre s’atura. Potser es que ja està tip. De fet, se’ls hi ha menjat tot, inclòs el cau. Els pares els expliquen que allà on vivien va passar el mateix i per això van tenir que fugir.
Per això l’endemà hauran de marxar, els altres ratolinets estan confosos, ells no coneixen aquest monstre.
Quan tots dormen la IELA en silenci s’aixeca, la seva família no es pot tornar a quedar sense els seus records. Ha de trobar el seu arbre com sigui.
Els seus amics l’esperen prop del monstre, tots han tingut la mateixa idea. Estan molt espantats, però tot i així busquen dins la boca del monstre fins que troben l’arbre de la família de la IELA.
L’endemà, de bon matí, la família de ratolins s’acomiaden dels veïns i amics, es desitja’n bona sort. Potser es tornaran a trobar tots.
Al vespre arriben al cor del bosc on troben una caseta preciosa,sembla molt difícil que allà hi puguin arribar els monstres.
Mentre la IELA va plantant l’arbre en un lloc molt llunya acaba de néixer una marieta, ella també tindrà un arbre dels records, però aprendrà a cuidar-lo igual que la IELA?….
I mentre la marieta va creixent nosaltres anem acabant l’historia de la IELA i l’arbre dels records!
M'agradaM'agrada
LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA
Una vegada, una rateta que escombrava l’escaleta de casa seva es va trobar un dineret.
– Amb què me’l gastaré?
– Si em compro avellanetes em cauran les dentetes i si em compro pinyonets em cauran els queixalets! Així és que em compraré un llaç de color rosa que l’amor s’hi posa.
I va passar un gos que li va dir:
– Sí que fas goig, rateta. Tu que n’ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
– A veure quina veu fas?
Li va dir la rateta.
– BUB-BUB, BUB-BUB!
Va fer el gos ben fort.
– Uix, no m’agrada la teva veu.
I va passar un ase, que va dir embadalit:
– Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
– A veure quina veu fas?
Li va dir la rateta.
– IHÀ, IHÀ, IHÀ! – Va bramar l’ase.
– No, no, que m’espantes amb aquesta veu!
I amb aquestes, que va passar un gat fatxenda.
– Rateta, vols casar-te amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
– A veure quina veu fas?
Va dir la rateta mig convençuda.
– MÈU, MÈU… – Va miolar el gat melindrós.
– Ai, sí! Aquesta veu sí que és dolça!
Va pensar la rateta, encaterinada.
I van celebrar un casament on no hi va faltar ningú.
Però, quan van quedar tots dos sols, a la casa de la rateta el gat se li va llençar al damunt per menjar-se-la. La rateta va fer un salt esquivant el gat i es va amagar en una escletxa molt estreta de la paret. En sentir els crits d’auxili de la rateta, tots els animals van córrer per ajudar-la. El gat, espantat, va fugir corrents i, no fa pas gaire, el van veure que encara corria…
M'agradaM'agrada
El gegant egoista.
Als nens de la ciutat els agradava jugar al jardí del gegant. Havien descobert un forat a la paret i de quatre grapes s’hi esmunyien. El gegant, va penjar un gran cartell a l’entrada que deia: “PROHIBIT EL PAS”
Els nens temorosos de la seva ira, no van tornar-hi més; però qui tampoc no van aparèixer més pel jardí del gegant va ser la primavera, que va voler castigar d’aquesta manera aquell egoista. El gel, la neu i la calamarsa estaven molt contents perquè pensaven que podrien viure per sempre més en aquell jardí.
El gegant tremolava de fred sense comprendre la raó per la qual la primavera trigava
tant a arribar. Un matí, oh meravella!, va sentir cantar una cadernera, va treure el cap per la finestra i va veure que els nens havien envaït el seu jardí i que tots els arbres estaven florits. Tots menys un, que encara estava cobert del gel i al qual un nen intentava d’enfilar-se sense aconseguir-ho. En aquell moment el gegant va comprendre la raó per la qual la primavera no havia volgut anar al seu jardí. Va anar corrents cap aquell nen i el va ajudar a pujar dalt de l’arbre gelat. Quan hi va ser, l’arbre va florit. El nen va abraçar fortament el gegants i li va fer un petó molt gran. El gegants, molt feliç, els va dir a tots:
– Podeu venir cada dia a jugar al meu jardí.
Els nens entraven cada dia a jugar en aquell jardí tan preciós, però el gegant mai més no va tornar a veure aquell nen petit a qui tant estimava, perquè havia estat l’únic que li havia fet un petó en tota la seva vida. Van passar els anys i el gegant es va anar fent vellet. Un matí d’hivern, des de la seva finestra, va veure un arbre florit. Les branques eren daurades i en penjaven fruits de plata. Al peu de l’arbre hi havia el seu nen estimat. El gegant es va esgarrifar quan li va veure ferides de claus a les mans i ales peus.
– Qui s’ha atrevit a ferir-te?va preguntar, furiós.
– No t’inquietis per aquests senyals, bon gegants. Són ferides d’amor. Un dia em vas deixar jugar al teu jardí i avui vindràs al meu jardí, que és un Paradís.
Però el gegant ja s’havia fet tant vellet que ja no hi podria anar a jugar al jardí del seu nen estimat.
M'agradaM'agrada
HANSEL I GRETEL
Hansel i Gretel vivien amb el seu pare un pobre llenyataire i la cruel madrastra. Eren tan pobres que gairebé ja no tenien ni menjar per a tots quatre.
Una nit la madrastra va dir:
-Ja no ens queda res per menjar!. Demà portarem els nens al bosc i els hi deixarem … No sabran trobar el camí de casa.
Al principi el pare no volia de cap manera però la dona hi va insistir tant que al final el va saber convèncer. Hansel ho va sentir tot i va començar a pensar en la forma de sortir-se’n.
A mitja nit Hansel va tenir una idea. Va sortir de casa i va agafar tot un seguit de pedretes lluents que hi havien pels voltants de casa seu i se’n va omplir les butxaques. I silenciosament se’n va anar a dormir.
L’endemà la madrastra els va portar ben endins del bosc. De tant en tant reganyava en Hansel, que es quedava enrere, ja que dissimuladament anava deixant les pedretes que havia recollit la nit anterior.
Quan van arribar en un lloc prou llunyà, la madrastra els va dir: – espereu-vos aquí fins que tornem. No trigarem. Mentrestant, aneu recollint llenya – Van estar esperant i esperant fins que es va fer de nit.
Llavors Hansel va començar a seguir el camí de pedretes lluents que havia deixat. I així fou com abans de que els seus pares anessin a dormir, varen poder tornar a casa.
L´endemà els van donar una mica de pa, els van portar molt endins del bosc i els van dir – Espereu-vos aquí fins que us vinguem a buscar -. Ells es van esperar però quan ja es feia de nit i no tronaven van buscar el camí de tornada però no el van saber trobar.
Tot d´una van veure un ocell negre que volava a prop d´ells i que de tant en tant s´aturava, semblava que els volgués indicar el camí, el van anar seguint i van arribar a una caseta construïda de dolços, bombons i altres llaminadures.
Aquella casa era d´una bruixa i era per atraure els nens i després menjar-se´ls així que quan els nens s´hi van apropar, la bruixa els va fer presoners.
Com que en Hansel estava molt primet, la bruixa el va tancar en una gàbia i l´alimentava bé per anar-lo engreixant abans de menjar-se´l . Mentrestant la Gretel havia de fer les feines més pesades de la casa.
Un dia, la bruixa va decidir que Hansel estava ja prou gras com per a ser menjat i va ordenar a Gretel que mirés si el forn ja estava ben encès
-No sé com s´obre – va dir la Gretel.
La bruixa va anar cap al forn i va dir – Mira, i fixa’t-hi bé i apren-ne – Però quan la bruixa va obrir el forn , ràpidament Gretel li va donar una bona empenta i va tancar la porta amb la bruixa dins.
Aleshores va alliberar a Hansel i se’n van anar, però abans es van omplir les butxaques de les pedres precioses del tresor de la bruixa.
Els nens van fugir pel bosc , van córrer fins arribar la vora d´un llac i un cigne blanc molt bonic es va oferir per portar-los a l´altra banda on van trobar el seu pare que els estava buscant.
Es van abraçar i amb el tresor del bruixa van viure rics i feliços i per sempre.
M'agradaM'agrada
ELS SOMNIS D’UN DRAC
– Pol, que saps on aniràs a dormir avui? – Li diu la mare.
– No. On? – Pregunta encuriosit
– A casa de l’àvia, perquè el papa i la mama sortim aquesta nit.
En Pol, amb cara de pomes agres la mira i sense pensar-s’ho dues vegades…
– NOOO! A casa la iaia no! Allà no hi ha coses per jugar!
– Au va! Ja veuràs com un cop siguis allà t’ho passaràs d’allò més bé.
Plantat al seu davant, l’hi fa una ganyota i se’n va a la seva habitació tot remugant.
Un cop a casa de l’àvia, en Pol s’acomiada dels pares mentre observa sorprès unes figures de cartró.
– Què són iaia? Pregunta sense deixar-les de mirar.
– El què, reiet?
– Aquestes figuretes que tens al moble.
L’àvia mig bocabadada mig somrient contesta:
– Saps què? Com que ja és tard, anem cap al llit que t’ho explicaré.
Amb l’àvia ajaguda a un costat del llit, en Pol agafa una de les figures i traient-se la son de les orelles li diu:
– Va iaia, que ja estic preparat!
– Molt bé, molt bé… però abans tanca els ulls… Ja? Doncs som-hi!
– Però iaia, quin conte m’explicaràs?
– T’explicaré la historia dels somnis d’un drac.
Un dia d’estiu, quan el cel començava a clarejar, un drac gran i formós va sortir de casa seva després d’un endormiscat hivern fredolic. Caminant, se’n va adonar de com n’era de monòtona la vida en aquesta vella ciutat i, deixant-se endur per aquest sentiment de tristesa, va decidir anar a cercar món.
A les portes de la ciutat, es topà amb els guardians del poble, els Gegants.
– On vas tant ensopit? – digueren.
– Me’n vaig d’aquí.
– I per què? Ara si que ens deixes sorpresos!
Exclamaren sobtats
– N’estic fart, és una ciutat trista, avorrida…
– Potser si que es avorrida, però aquí és on em nascut. Aquesta ciutat ens ha vist créixer.
– Si, però quan de temps porteu passejant pels mateixos carrers, veient les mateixes cares dia rere dia…?
Digué frustrat
– Tens raó.. però la solució no és pas marxar.
– I doncs, quina és la solució?
– La solució… – Van pensar els gegants
– Ja ho tinc! Espereu-me aquí!
Deixant els Gegants palplantats, va sortir corrent en busca d’aquella solució. Va mirar per cada racó fins que un a un, va trobar els seus companys.
Un cop els tingué tots reunits, els digué:
– Aquesta ciutat necessita diversió, festa! Vosaltres, els Gegants, mostraríeu la vostra elegància. Les Mulases, ballaríeu boges al so de les gralles i, nosaltres, els dracs, escopiríem foc per la boca! – Va exclamar eufòric.
– Genial, molt bona pensada! – Digué el drac de Vilanova.
– Ens posarem escallots per fer brincar a tota la quitxalla! – Van afegir les Mulases.
– I com li direm a aquesta nova festa? – Comentaren els Gegants.
– La Festa Major de Vilanova i la Geltrú!
De nou, sol, va emprendre camí cap al campanar, on volia fer-se seva la ciutat. I es allà, davant tot Vilanova on va començar a somiar amb les seves primeres cercaviles.
– Pol… Pol? – Se’l mirà amb tendresa i xiuxiueja…
– S’ha adormit…
M'agradaM'agrada
LA BLANCANEUS I ELS SET NANSEn un castell molt lluny d’aquí, hi vivia la Blancaneus, una noia molt maca, vivia amb el seu pare i la seva madrastra, una dona bellísima, peró molt dolenta, ja que nomès l’interesava ser la dona més maca del món, es passava el dia maquillant-se, pentinant-se i emprovant-se vestits nous.
De tant en tant, tancava la porta de la seva habitación amb pany i clau i feia preguntes a un mirall màgic que tenia amagat en un bagul.
I sempre li demanda el mateix:
– Mira’m bé, mirallet rodó, n’hi ha alguna de més maca que jo?
I el mirall contestava:
– No, no hi ha cap que superi la seva bellessa.
La madrasta contenta amb la resposta seguia amb la seva feina, prenia banys perfumats, s’untava el cos amb cremes i es posava vestits molt elegants, peró els anys passaven i Blancaneus creixía i cada cop era més bonica.
Un dia la reina va tornar a fer la pregunta al mirall:
– Mira’m bé, mirallet rodó, n’hi alguna de més maca que jo?
Però aquesta vegada la resposta va ser diferent:
– N’hi ha una de més maca que tu, és la Blancaneu!.
La Reina quan va sentir aquelles paraules, es va posar morta d’enveja i va cridar inmediatamente al seu criat més fidel, al caçador, i li va manar que s’endugués a la Blancaneu al bosc per matar-la i arranca-li el cor.
– Vull estar segura de que és morta – va dir la dolenta madrastra.
El caçador va anar a buscar la Blancaneu i se la va endur al bosc, peró ell no volia fer mal a una noia tan maca, aixi que li va dir:
– Escolta’m bé, la teva madrastra t’odia i m’ha ordenat que et mati, fuig d’aquí i no tornis mai més al castell, li farè creure que ets morta.
Quan la Blancaneus va sentir aquelles paraules, va arrencar a córrer i es va endinsar en el bosc.
Mentre la Blancaneu corría bosc endins, el caçador va disparar a un porc sanglar i li va portar el seu cor a la dolenta madrasta, ja que ella havia de creure que era el de la Blancaneu.
El sol començava a pondre’s i el bosc ja era ben fosc. Sola i espantada, la nena va continuar corrent fins a arribar prop d’una caseta. Amb l’esperança de trobar-hi algú que l’ajudés, s’hi va acostar i va trucar a la porta.
-TOC, TOC, TOC
Ningú va respondre. Aleshores, la Blancaneu va empènyer la porta i va entrar.
– Ohh! Com és tot de petitó aquí dins! – va exclamar la Blancaneu.
Era la caseta dels set nans miners.
La Blancaneu, va entrar a la cuina i va veure set cadiretes molt petites al voltant d’una tauleta baixa. A la taula hi havia set petits bols plens de sopa, set culleretes, set forquilletes i set copetes plenes de d’aigua.
Al dormitori hi havia set llitets i un armari ple de jaquetetes i pantalonets de tots colors.
Lavors, com que tenia gana, va tornar a la cuina i va tastar una mica de sopa de cada bol i va beure un glopet de d’aigua de cada copa. Quan ja li havia passat la gana, es va aixecar de la cadireta i es va posar a dormir juntant tots els llitets.
Aquella nit, van arrivar els set nans de les muntanyes, on trevallaven tot el dia recollint or de les mines,(els nans es deien; tímit, enfadat, feliç, mocós, dormilega, muti mandrós); i quan van entrar es van adonar de seguida que algú habia entrat a casa seva mentre eren fora.
– Qui ha tastat del nostre pa? – va dir un dels nans
– Qui ha gosat menjar del meu plat? – va dir un altre.
– I qui ha begut del meu got? – va dir un tercer..
– I del meu! – van dir tots a la vegada.
Els pobres nans estaven molt sorpresos de tot alló, així que van buscar per la casa aviam que trovaben, i al entrar al dormitori van veure a la noia dormint als seus llitets, però ningú no va gosar despertar-la ja que dormia profundament.
L’endemà al mati, quan la Blancaneu va despertar, va veure als set nans drets al voltant del llit, que la miraven en silenci.
– Com et dius? Per què has entrat a casa nostra? – van demanar els
nans.
– Em dic Blancaneu, sóc la filla del rei! – va respondre.
La meva madrastra va ordenar al seu criat que em portés al bosc i que em matés, peró el criat em va deixar fugir. Us Prego que m’ajudeu.
Els nans van parlar entre ells i li van dir a la Blancaneu:
– Si vols et pots quedar aquí amb nosaltres, a part de que ens farem companyi podries regar les flors tan maques que tenim al jardí, ja que amb la nostra feina no tenim gaire temps i també ens podràs ajudar a fer el dinar – va dir un dels nans
– Si, i tant, m’encantaria quedar-me aquí amb vosaltres – va dir
la Blancaneu.
– Però quan siguem a la feina, hauràs d’anar molt amb compte, coneixem molt bé la teva madrastra. És mig bruixa, si sabés que ets aquí, trobaria la manera de fer-te mal!.- va exclarmar un dels nans tot preocupat
– No patiu, no ho sabrà mai! – va contrestar la Blancaneu
De mentre al castell , es trovaba la dolenta madrastra, molt contenta, pensant que la Blancaneu ja havia mort, va tornar a agafar el mirall màgic i va dir:
– Mira’m bé, mirallet rodó, n’hi ha alguna de més maca que jo?
I el mirall va contestar:
– Tu ets molt maca, però la Blancaneu viu a una caseta del bosc i es més maca que tu!
Quan la madrastra va sentir que la Blancaneu encara era viva, es va enrabiar d’allò més.
– El criat em va dir una mentida! – va dir furiosa- Me la pagarà!
Es va ficar a la seva habitació i va preparar una poció màgica, va enverinar una poma per tal de fer mal a Blancaneu.
L’endemà la madrasta es va disfrassar de velleta i, molt d’hora va anar a la casa dels set nans. Es va amagar darrera d’un arbre i va esperar que els nans anessin a treballar,després s’hi va acostar i va trucar a la porta.
– TOC,TOC,TOC
La Blancaneu va treure el cap per la finestra i va dir:
– No puc obrir a ningú, els set nans m’ho han prohibit!
– Ho comprenc – va dir la velleta. Però no tinguis por, sóc una pobra pagesa que ven pomes.
– Té, te’n regalo una. Tasta-la i digue’m si t’agrada! – va dir la velleta
I la madrastra va donar a la Blancaneu la poma enverinada.
La noia la va agafar, la va mossegar i va caure de seguida a terra.
La madrastra va deixar anar una riatlla diabòlica i se’n va anar, tota satisfeta, cap al castell.
Aquell mateix vespre, quan els nans van tornar a casa, van trobar la seva amiga estessa a terra, la van agafar i la van ficar al llit, amb l’esperança que es despertés,però la Blancaneu no es refeia.
Els set nans van plorar desconsolats durant tres dies.Després van decidir posar la noia en un bagul de vidre,i la van treure al jardí.
I AIXÍ VA PASSAR EL TEMPS.
Un dia, un príncep va passar prop de la casa on vivien els set nans i, en veure la Blancaneu, va quedar impressionat per la seva bellesa. El príncep s’hi va estar hores i hores contemplant la noia, i es va voler despedir fent-li un petó. De sobte la Blancaneu va obrir els ulls, doncs el petó d’amor que li havia fet el princep va trencar el malefici de la dolenta madrastra.
La Blancaneu es va casar amb el princep i van fer fora del castell a la madrastra, i així van poder ser tots feliços.
I aixó és tan veritat, com que el conte s’ha acabat.
M'agradaM'agrada
EL PETIT AVET
– Ohhhh!!! Quants nens i quantes nenes que hi ha aquí?
– I que hi feu tots aquí?
– Voleu que us expliquin un conte?
– I com us dieu tots vosaltres?
– Sabeu qui sóc jo?
– Doncs be jo sóc l’avet el petit avet, la meva mare sempre m’explica un conte d’un avet molt i molt petit, voleu saber com és aquest conte.
– Molt be dons creuem les branques, obrim be les fulles i parem molta atenció.
En un bosc molt llunyà, molt llunyà hi vivia un avet molt i molt petit, era un avet molt rondinaire perquè no li agradaven les seves fulles.
-No m’agraden les meves fulles són lletges i punxegudes, a mi m’agraden les fulles dels meus amics del bosc són verdes i tendres.
Però un dia el petit avet abans d’anar a dormir va dir :
-A mi m’agradaria tenir les fulles d’or perquè brillarien més que les dels meus amics del bosc.
Així que aquella nit va creuar les seves branques va tancar els ulls i va dormir durant una, dues, tres,…. i fins a set hores. I l’endemà al mati…..
-Ohhhhh mireu, mireu, mireu
Deia el petit avet:
-Les meves fulles són d’or , mireu com brillen.
Tots els seus amics del bosc es van quedar bocabadats i cridant anaven dient:
-L’avet petit és tot d’or , mireu, mireu l’avet petit.
Però com que cridaven tan, el lladre del poble els va sentir. I va anar corrent a buscar el petit avet i un cop va arribar va dir:
-Ohhh quines fulles més valuoses hem faré molt ric.
I així va ser com el lladregot li va robar totes les fulles al petit avet; aquella nit el petit avet tenia molt de fred i plorant va dir:
-No vull unes fulles d’or perquè els lladregots me les roben, vull unes fulles de vidre, el vidre també brilla força.
Així que aquella nit va torna a creuar les seves branques va tancar els ulls i va dormir durant una, dues, tres,….. i fins a set hores . i l’endemà al mati…..
-Ohhh mireu amics del bosc, mireu quines fulles de vidre més boniques que tinc, heu vist com brillen amb el sol?
El petit avet estava molt content però el que no sabia es que aquell dia s’acostava una gran turmenta, i va començar a ploure, i plovia més i més …… fins que de sobte bufà el vent… El petit anava d’un costat a l’altre i totes les seves fulles de vidre s’anaven trencant.
Aquella nit el petit avet tot tremolant va dir:
-No vull unes fulles d’or perquè els lladres me les roben,tampoc unes fulles de vidre perquè el vent me les trenca vull unes fulles verdes com les dels meus amics del bosc.
Així que aquella nit el petit avet va tornar a creuar les seves branques, va tancar els ulls i va dormir durant una, dues, tres,…. i fins a set hores i l’endemà al mati….
-Ohohoh! Mireu amics del bosc les meves fulles són verdes i tendres com les vostres.
El petit avet estava molt i molt content amb les seves fulles verdes. Però el que el petit avet no sabia es que …..
-Beeee, beeee,……
Aquell dia arribarien unes cabretes, i la mare cabreta va dir:
-Mireu fillets meus beeee, aquest avet té les fulles verdes i tendres, beee mengeu-ne beee …
I les cabretes anaren fet saltironets fins que ja no ni va quedar ni una. Aquella nit el petit avet mort de fred, tremolava i plorava i anava dient…
-No vull les fulles d’or perquè els lladregots me les roben, ni de vidre perquè el vent me les trenca, tampoc verdes i fresques perquè les cabretes se les mengen, si pogués tornar a tenir les meves fulles punxegudes.
Aixi que aquella nit tot tremolant va tornar a creuar les seves branques va tancar el ulls i va dormir durant una, dues, tres, …. i fins a set hores i l’endemà al mati.
-Ohhh que content que estic, que feliç que sóc, torno a ser el que era abans torno a tenir les meves fulles punxegudes.
Aquell dia el petit avet m’entres passejava anava cantant….
-A mi m’agraden les meves fulles, m’agraden punxegudes, m’agraden punxegudes,..ohohoh
Aquell dia el petit avet havia aprés que les seves fulles el protegien dia darrera dia.
I entre branques i branquetes aquest conte fa manetes.
M'agradaM'agrada
I havia una vegada un joguinaire que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l’espatlla, una jaqueta vermella, pantalons blaus i un barret negre alt amb una insígnia daurada al front. Al joguinaire no tenia prou plom per a fer l’últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama.
Ben aviat, els soldadets es trobaven a la vitrina d’una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill com a regal d’aniversari. Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l’atenció.
El soldadet es va trobar de sobte davant d’un castell de cartró amb cignes flotant al seu voltant, en un llac fet de miralls.
Davant de l’entrada hi havia una bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que brillava un lluentó. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal forma que no se l’arribava a veure. Era molt bonica!”És la noia ideal per a mi”, va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell.Aquella nit, quan ja tots a casa se n’havien anat a dormir, els joguets van començar a divertir-se. El trencanous feia cabrioles mentre la resta de joguets ballaven i corrien per tot arreu.Els únics joguets que no es movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l’un a l’altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i d’ella en va sortir un follet d’expressió malvada.
– Tu què mires, soldat? – va cridar.El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.
– D’acord. Doncs ja veuràs el que et passarà demà – va anunciar el follet.
A l’endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent, el cert és que el soldadet de plom va caure al carrer.El nen va córrer cap a la finestra, però des de’l tercer pis no s’arribava a veure res.
– Puc baixar a buscar el meu soldadet? – va preguntar el nen a la criada. Però ella s’hi va negar, ja que estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va haver de resignar-se a perdre la seva joguina.A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa, amb el fusell clavat entre les llombades.
– Fem-li un vaixell de paper! – va cridar un dels nens.
Plovia tant fort que s’havia format un petit riu per les vores dels carrers. El nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van posar el soldadet i el van fer navegar.El soldadet es mantenia rígid mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es va ficar en una claveguera i per allà va seguir navegant.
“On aniré a parar?” va pensar el soldadet. “El culpable de tot això es el follet dolent. Es clar que no m’importaria si estigués amb mi la bonica ballarina.”
En aquest moment, va aparèixer una rata enorme.
– Atura’t! – va cridar amb veu estrident – Paga’m el peatge.
Però el soldadet de plom no podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir navegant per la claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tant mullat que no podia seguir surant i va començar a naufragar. Al final, el paper es va desfer completament i el rígid soldadet de plom es va enfonsar a l’aigua. Just abans d’arribar al fons, un peix gran se’l va empassar.
– Que fosc que està aquí a dins! – va dir el soldadet de plom – Molt més fosc que a la caixa de joguines.
El peix, amb el soldadet a L’estómac, va nadar per tot el canal fins arribar al mar.El soldadet de plom trobava a faltar l’habitació dels nens, les joguines, el castell de cartró i sobretot a la seva bonica ballarina.
“Crec que no els tornaré a veure mai més”, va sospirar amb tristesa.
El soldadet de plom no tenia ni la menor idea d’on era. D’altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.El vaixell de pesca va tornar a la ciutat amb el seu carregament. Al cap de poc, el peix fresc ja era al mercat; just on feia les compres la criada de la casa del nen. Després de mirar la selecció de peixos, es va decidir pel més gros: el que tenia el soldadet de plom a dins.La criada va tornar a casa i li va entregar el peix a la cuinera.
– Quin peix més bo! – va exclamar la cuinera quan el va veure.
Al moment, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.
– Aquí hi ha alguna cosa dura – va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el soldadet de plom.
La criada el va reconèixer immediatament.
– És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! – va exclamar.
El nen es va alegrar moltíssim quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet, per la seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant de temps a la foscor!. Finalment, va adonar-se’n que estava de nou a casa.A la taula va veure els mateixos joguets de sempre, i també el castell amb el llac de miralls. Enfront estava la ballarina, recolzada en una cama. Hagués plorat d’emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també.
De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient:
– Aquest soldat no serveix per res. Només té una cama. A més, fa pudor a peix.
Tots van veure aterrits com el noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de l’entrada del castell i la va portar com un ocell de paper fins al foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon.
L’endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava el lluentó de la ballarina.
M'agradaM'agrada
EL COLLARET DE LA VERITAT
Una vegada hi havia una nena que era molt mentidera. A molts de nens els sembla que això de dir mentides no és gaire important ; i una mentida petita, i fins i tot una mentida grossa si cal, si els salva d’un càstig o els pot donar un gust, els sembla que no és absolutament cap mal. Doncs bé , aquella nena pensava així mateix. Per a ella la veritat era una cosa que no existia. Durant molt de temps els seus pares es van deixar enganyar per les seves històries, però al capdavall es van adonar que deia mentides i ja no la creien de res. Per als pares és una cosa molt trista de no poder creure el que els diuen els fills.
Després d’haver-ho inventat tot inútilment, el pare i la mare de la nena van decidir de portar-la a casa de l’encantador Merlí, que en aquell temps era cèlebre a tot la terra i era un gran amic de la veritat. Per això li portaven de tot arreu els infants mentiders, perquè els guarís.
Merlí vivia en un palau vidre que tenia totes les parets transparent, i mai no se li havia acudit de dissimular cap de les seves accions, o de fer veure allò que no era, ni tan sols de deixar-ho creure. D’una hora lluny coneixia els mentiders per la flaire, i quan la nena de la nostre historia s’atansà al seu palau va haver de fer crema vinagre perquè es marejava i tot.
La mare va voler explicar la terrible malaltia de la seva filla, però l’encantadora Merlí la va interrompre a les primeres paraules.
– Ja sé de què es tracta, bona senyora. Fa una hora que sento venir aquesta senyoreta. És mentidera de primera marca, i m’ha fet passar una mala estona. La nena no sabia pas on amagar-se. Es refugià sota les faldilles de la seva mare, que l’emparava tant com podia.
El pare es posà davant d’ella per tal de protegir-la de tot perill. Ells prou volien que guarissin la nena, però suaument, sense fer-li cap mal.
El collaret.-
No tingueu por de res –va dir Merlí, veient-los tan espantats -. N’hi ha prou que aquest senyoreta em permeti fer-li un present que, n’estic segur, no li desagradarà pas.
Obrí un armari i en va treure un magnífic collaret d’ametistes admirable ment muntades, amb una tanca de diamants que enlluernaven. El posà al coll de la nena i, acomiadant els seus pares amb un gest benèvol, va dir:
– Aneu, bona gent, i no us amoïneu. La vostre filla s’emporta un guardià segur de la veritat.
La nena, resplendent d’alegria, se n’anava a tota pressa, contenta, encisada d’haver-se’n sortit tan bé, quant l’encantador, Merlí la cridà.
– Vindré a buscar el collaret d’ací un any –li va dir, mirant-la amb uns ulls que no estaven per a broma.- D’ací fins aleshores et prohibeixo que te’l treguis ni un sol minut del coll. Si t’atreveixes a fer-ho, pobre de tu¡
Oh, no demano altra cosa que conservar-lo sempre! És tan bonic!
L’endemà del dia que nostra mentidera havia tornat a casa seva, la van enviar a l’escola, i com que havia faltat molts de dies, totes les altres nenes la van voltar de seguida, i totes a l’hora van llançar una exclamació en veure aquell collaret tan bonic.
D’on l’has tret ? I on has anat tu ? – li cridaven, de tots costats
Tornar de casa de l’encantador Merlí, en aquell temps, tothom sabia què volia dir, perquè sabia que era el metge dels mentiders.
La senyoreta no va voler descobrir-se, i va dir, desvergonyidament:
– He estat malalta molt de temps, i els meus pares m’han regalat aquest collaret per la convalescència.
Es va sentir un gran crit, sortit de les boques de totes les nenes.
Les pedres precioses, que llançaven una claror tan viva, s’havien apagat de cop i volta, i s’havien tornat trossos de vidre.
Sí, sí; he estat malalta. Què crideu tant?
En veure totes les mirades clavades en el seu collaret, la nena el mirà també i s’estremí de por.
– He anat a casa de l’encantador Merlí – va dir, humilment.
Tot just acabava de confessar la veritat, quan el collaret va recobrar tota la bellesa, però les rialles que esclataven al seu voltant la humiliaven tant, que la nena va voler quedar bé.
No rigueu tant, no; que ens va rebre molt bé als meus pares i a mi. Va enviar la seva carrossa a cercar-nos a la vila veina. I quina carrossa¡ Sis cavalls blancs¡ I sentí rosa amb borles d’or¡
Quan vam arribar, sortí a rebre’ns al….
Les rialles que les altres nenes amb prou feines podien ofegar es van fer tan sorolloses que la mentidera es deturà en sec, i, mirant altra vegada el desventurat collaret, tornà a estremir-se.
A cada detall que inventava, en collaret s’allargava, s’allargava¡
– Estàs inventant coses¡ – li cridaren les nenes.
– Molt bé, ho reconec; vam arribar a peu, i només hi vam passar cinc minuts.
Immediatament el collaret recobrà el seu tamany normal.
– I el collaret? D’on l’has tret, el collaret?
– Me’l va donar l’encantador sense dir-me res, prova…
– No va tenir temps de dir res més. El collaret fatal s’escurçava, s’escurçava, i tant li estrenyia el coll, que l’obligava a treure la llengua.
– No ens ho ha dit tot! – cridaren les altres
I la mentidera, aprofitant que encara podia parlar s’apressà a dir:
Va dir que era una mentidera de primera marca.
Lliure del lligam que l’escanyava, seguí plorant de vergonya i de dolor:
– Per això em va donar aquest collaret. Em va dir que era un guardià de la veritat.
I ben beneita que vaig ésser, d’alegrar-me’n. Estic ven apanyada, ara Les seves
Companyes la compadiren perquè, com a bones minyones que eren, es posaven en el seu lloc.
– I tant que ets beneita – li va dir la més desperta -. Jo de tu ja l’hauria enviat a rodar aquest collaret. Qui te’n priva. De treure-te’l
La pobra nena callava, però el collaret es posà a ballar, a ballar tant i tant, que les pedres, topant unes.
Hi ha quelcom que no ens dius – començaren a dir les altres nenes, rient altra vegada en veure aquella dansa extraordinària.
Els diamant i les ametistes seguien ballant i topant.
– Hi ha alguna altra raó¡
– Està bé, com que no us puc amagar res, us diré que Merlï em va prohibir de treure-me’l amb una gran desventura si el desobeia
I el collaret es calmà immediatament.
Ja comprendreu que amb un companyó com aquell, que es transformava quan no deia la veritat, que s’allargava quan hom inventava detalls, que s’escurçava si hom amagava res, i es posava a ballar quan hom callava, un companyó, a més, del qual no hi havia manera d’alliberar-se, fins i tot la mentidera més tossuda havia de llaurar dret. I què va passar? Quan la nena s’acostumà a dir la veritat en tot moment, s’hi trobà tan bé, es va sentir la consciència tan lleugera i l’anima tan tranquil.la que acabà sentint horror per la mentida i ja no necessitava el collaret per a res. Així, doncs, molt abans de l’ant, l’encantador Merlí es presentà a recollir el collaret, que necessitava per a una altre infant mentider, sabent com sabia que all’a on ell l’habia posat ja no era necessari.
M'agradaM'agrada
Una vegada hi havia un rei que tenia 12 filles i totes eren molt boniques. El rei estava molt intrigat perque cada mati les princesas tenien les sabates sense sola i els havia de comprar sabates noves. Per mes guardies que va posar a vigilar no aconseguia descubrir aquell misteri. Alesmores se li va ocorrer d’enviar els seus missatgers per tot el regne per tal que anunciesin que aquell que descobris que feien les princesas durant la nit podria casar-se amb la que escollos. Altrament si no descobria perque les sabates es gastaven cada vespre, seria públicamente castigat.
Un soldat, que acabava de tornar de la guerra i que estava enamorat desde feia molt de temps de la princesa mes petita, va decidir presentar-se al rei.
El sobira va aceptar l’oferiment d’aquell soldat. Aquell xicot s’estava rumiant per on començaria a investigar el misteri, quan va adonar-se que a l’espatlla tenia un ocellet ferit. S’en va compadir i el va alimentar i guarir.
Aleshores va sentir que l’ocellet li deia:
– Tu m’has ajudat i jo tambe t’ajudare a descubrir el misteri perque puguis casar-te amb la princesa.
L’ocellet va dir al soldat:
– si vols saber perque les princesas trenquen les sabates t’hauras de posar un vespre a sota la seva finestra i hauras de xiular dues vegades com si cridesis la merla. Aleshores arribaran 12 mosquits que entraran a l’habitacio. Continua la teva guardia i els mosquits vindran a explicarte el que passa.
Aquella nit el soldat va fer els xiulets convinguts i una colla de mosquits va entrar volant a l’habitacio de les princesas.
Les 12 noies quan van veure que les seves doncellez dormien a causa d’una beguda adormidera que els donaven, es van vestir, com cada nit amb els vestits de ball i es van posar a dansar al so d’una capsa de musica.
Pasada una hora van anar sortint els mosquits un darrere l’altre i van dir al soldat:
– les princeses ballen i balle sense parar.
Cap a la matinada els mosquits li van tornar a dir:
– les princeses continúen ballant i ja tenen la sola de les sabates molt gastada. Agafa aquest mocador que li ha caigut a la mes jove de les princeses i et servira de testimoni devant del rei.
A hores d’ara les princeses ja s’en deuen anar al llit.
Aquell dia el soldat va poder descubrir al rei el misteri de les soles gastades. Quan va donar el rei el mocador de la mes petita aquesta va somriure i va explicar la veritat.
El soldat i la princesa es varen casar i les princeses van tenir ocasio de ballar danses molt boniques en honor dels nuvis.
M'agradaM'agrada
NÚRIA
“ La Núria era una nena capriciosa, que sempre volia tot el que veia. Quan anava a passeig amb la seva mare s’aturava a tots els aparadors i les parades de gelats o de llaminadures.
– Vull un gelat! – demanava, tossuda, fins que l’hi compraven. I el cap d’una estona ja hi tornava – : Vull una bomba, i també un osset de drap!
La petita Núria no parva mai de demanar!
Mai no tenia prou de res!
La seva mare no gosava contrariar-la, perquè, si ho feia, la menuda començava a plorar i a picar de peus a terra.
Per això sempre tornava a casa carregada de paquets, galindaines i llaminadures.
A casa seva tot era ple de joguines arraconades que la nena avorria de seguida, un cop satisfet el seu caprici.
* * * * * *
Un estiu, la seva mare la portà de vacances a casa de la tia Pona, que vivia en un poble.
La tia Pona era una dona de molt caràcter i no res es deixava convèncer per les exigències de la seva neboda.
– Aquí s’han acabat els teus capricis i això d’estar sempre demanant! . va dir a la nena, des del primer dia.
La Núria, vinga rumiar quina en faria per sortir-se amb la seva. Fins que va tenir una idea:
Agafà un cobrellit ben gran i un barret vell, i començà a fer jocs de mans.
– Oh, que bonic! – feia la quitxalla del poble, embadalida.
La Núria, aprofitant-se de la seva bona fe, els feia pagar entrada per veure els seus jocs de mans.
Desprès es guardava els cèntims en un calaix de la seva tauleta, i cada nit, abans de ficar-se al llit, els comptava.
Aviat va tenir una bona pila de diners, i cada vegada més, perquè en el poble no hi havia botigues ni diversions nu manera de gastar-los.
Però els nens del poble van acabar per no voler jugar més amb ella, perquè sempre els demanava cèntims.
No tenia més companyia que la de gosset i gat de la casa…!
Aixì passà una bona part de l’estiu.
La tia Pona tenia el costum de fer confitura amb la fruita del seu hort, i guardar-la en pots de vidre per l’hivern.
Un dia la Núria en va veure un pot que la seva tia s’havia deixat damunt la taula.
No va poder resistir la temptació de tastar-la; i tan bona la va trobar que se la va anar menjant a poc a poc fins a deixar el pot mig buit.
Renoi, i que n’era, de bona!
El gat i el gosset la miraven, tots parats.
Quan la tia Pona va veure el pot mig buit es va enfadar molt i renyà la nena.
– Oh, no, no he estat pas jo! Se la deuen haver menjat el gat o el jos, que corrien per ací i són molt llaminers…- va dir la nena
Les pobres bestioles no se’n sabien avenir, de sentir-li dir aquelles mentidotes.
Si s’havia menjar la confitura, bé podia dir-ho, almenys!
Però com que les bestioles no saben parlar, no es podien defensar…
Al cap d’una estona a la Núria li va agafar un mal de ventre terrible, de tanta confitura que havia menjat.
Què podia fer? Si ho deia a la tia, hauria de confessar que havia dit una mentida.
A l’últim, es va trobar tan malament que no va tenir més remei que dir tota la veritat a la tia Pona.
– No han estat el gat i el gos, no, els qui s’han menjat la confitura! Me l’ha menjada jo! – va dir.
– No ho faré mai més, ni tornaré a ser capriciosa! – va prometre la nena.
* * * * * *
Tota avergonyida, la Núria va reconèixer també que s’havia portat molt malament amb els seus amiguets del poble.
L’endemà tornà a cada nen els cèntims que li havien donat, i els demanà perdó pel seu comportament.
Després oferí generosament les seves joguines a aquelles criatures del poble, que en tenien moltes menys que ella.
Que contents que van estar, els menuts! I també la Núria…
Des d’aquell dia van ser tots molt bons amics i es divertien jugant plegats.
La Núria havia comprès que els bons amics no han de ser mai egoistes.
No tornarà a ser capriciosa, ni demanà llaminadures ni joguines. La seva mare sabia més bé que ella quan calia comprar-ne.”
M'agradaM'agrada
Una tarda, la Rinxols va sortir al bosc a bosc a recollir flor, mentre recollia flors va veure una caseta molt maca.Com era molt curiosa la rinxols, es va apropar a la casa , va empuxar la porta i estava oberta..
Va entrar a la casa i va veure una taula amb tres vols de llet.Un de gran ; un mitjà; i un altre petit. Com tenia gana va tastar la llet del vol gran i va dir:
-Com crema!!! Era massa calent…
Aleshores va provar el mitjà i va dir:
-Ufff Que fred!!!Era massa fred…
Desprès va provar el vol petit:
_Mmmmm que bo!!! Estava tant bo, que se’l va menjar tot.
Aprop de la taula hi havia unes cadires blaves;una de gran una de mitjana i una de petita va provar la grani era massa dura, la mitjana la va trobar massa tova i quan va seure a la petita, ho va fer amb tantes ganes que:
-Paaaaam!!!Es va trencar y la Rinxols va caure al terra, la Rinxols es va aixecar i va entrar dins d’una habitació on hi havia tres llits;un gran; un mitjà i un petit. Es va estirar al gran y va dir Ufff!! Es molt dur!!.El mitja li va semblar massa tou i finalment es va estirar al petit i es va quedar adormida.
Estant adormida la Rinxols, van arribar els tres ossets que vivien a la caseta,Que havien sortit a passejar mentre se’ls hi refredava una mica la llet. Només entrar a casa el osset petit va dir:
_Uah!!Qui s’ha begut la meva llet!?
-I la meva cadira…Qui l’ha trencat!?
Aleshores van entrar en l’habitació i van trobar a la Rinxols que dormia. Quan van intentar apropar-se a ella, es va despertar va fer un crit, d’un salt va baixar del llit i va corre com mai, fins arribar a casa seva.
La rinxols mai mes va a tornar a aquell bosc y va aprendre una lliçó molt important:
Encara que veguis una cas molt maca y que la porta sigui oberta si no es casa teva no hi has d’entrar.
I conte contat, conte acabat!!!
M'agradaM'agrada
En Pau i l’estrella!
Vet aquí un nen que el seu nom era Pau.
Estava a la plaça de Cal Font i es dirigia camí a la biblioteca quant de sobte una estrella el va sorprendre.
En Pau li va dir:
-Que fa una estrella tan maca com tu passejant per aquí?
-Es que he perdut a la meva mare, la Lluna, i l’estic buscant.
-M’agradaria ajudar-te i poder anar amb tu al cel a buscar-la, però els nens no sabem volar.
Però, ara que penso, no és veritat que vosaltres les estrelles teniu una pols màgica que fan volar als nens?
-Sí, tens raó.
I l’estrella el va espolvorejar amb la seva pols màgica dient-li:
– Plif! Plaf! amb la meva màgia volaràs!
Els 2 van emprendre un camí molt i molt llarg, fins que al arribar al cel es van trobar un planeta..
-Mira Pau un planeta! Que saps el que es?
-No..
-Un planeta és con una rodona molt gran que hi ha al cel.
I l’estrella li va preguntar:
-Hola planeta, que has vist a la meva mare la Lluna?
-No no l’he vist.
I llavors en Pau i l’estrella van continuar el seu camí..
I volant, volant pel cel es van trobar amb una constel•lació.
-Mira Pau una constel•lació. Saps el que és?
-No, no ho se.
-Una constel•lació és un grup d’estrelles juntes.
I l’estrella li va preguntar a la constel•lació:
-Que heu vist a la meva mare la Lluna??
-No no l’hem vist.
-“Joooo”… doncs continuarem buscant.
I el Pau i l’estrella van continuar el seu camí buscant a la Lluna, quan de sobte es van trobar amb una estrella fogàs.
-Mira Pau, saps que és això? És una estrella fogàs, en diem així quan la nostra llum s’apaga.
I l’estrella li van preguntar:
-Que has vist a la mare?
-No no l’he vista.
I van continuar voltant pel cel, fins que al final…
(es veu a la lluna de lluny)
-Pau mira! la meva mare està allà!!
-Filla meva, t’estava buscant! (Lluna)
-Per fi ens hem trobat. Mira mare aquest és en Pau, és un nen d’Igualada que m’ha ajudat a buscar-te. Ara l’haurem d’ajudar a ell a tornar a casa seva.
I els tres van començar un viatge molt llarg fins a casa d’en Pau.
Una vegada ja estaven allà li van donar les gràcies. I l’estrella i la lluna van tornar al cel.
I desprès d’haver viatjat, aquest conte ja s’ha acabat. .
M'agradaM'agrada
Quan jo era petita, a vegades anava a dormir a casa dels meus avis, a una casa de pagès a les afores d’Igualada. A mi m’agradaria molt per que la meva avia sempre m’explicava contes a la vora de la llar de foc, el meu avi em portava a l’escola amb el tractor i sobretot per que al costat de la casa hi tenien una granja.
Un dia quan em vaig llevar vaig veure que ja era molt tard i vaig pensar que si no m’afanyava no arribaria a l’hora a l’escola. Vaig anar a despertar a la meva avia però per molt que la cridava ella seguia dormin.
-Àvia,àvia despertat , i la meva àvia ronca que ronca.
Jo començava a estar una mica desesperada per que cada cop es feia més tard i encara havia d’esmorzar i encara anava amb el pijama. Aleshores vaig tenir una idea, vaig baixar les escales de la casa, vaig obrir la porta, i vaig anar a la granja. Vaig agafar una gallina me la vaig ficar a sota el braç i vaig tornar a casa, vaig obrir la porta, vaig pujar les escales i li vaig ficar- la a la orella de la meva àvia.
I la gallina va fer: kikirirki!
I jo vaig fer:àvia, àvia despertat!
I la meva àvia va fer: ronca que ronca, ronca que ronca.
Aiiii! Estava desesperada, nomes faltaven 10 minuts per anar a l’escola i jo encara ho havia de fer tot, anava tant despentinada, pensava que a la meva àvia no tindria temps de fer-me les cues ai ai ai! Aleshores vaig baixar les escales de casa, vaig obrir la porta, i vaig anar a la granja. Vaig agafar un porquet(uff ! feia una mica de pudor), vaig tornar a casa, vaig obrir la porta, vaig pujar les escales i li vaig ficar el porc a la orella de la meva avia:
I el porc va fer: jonc, joncjonc!
I la gallina va fer: Kikiriki!
I jo vaig fer: àvia, àvia despertat!
I la meva àvia ronca que ronca, ronca que ronca.
Aiiiii! Jo ja no sabia que fer, estava molt nerviosa per que si arribava tard trobaria la porta tancada i ja no podria aprendre res. La meva avia no es despertava, nomes dormia. Aleshores vaig baixar les escales de la casa, vaig obrir la porta, i vaig anar a la granja. Vaig agafar una ase i vaig portar-la a casa com vaig poder , vaig obrir la porta, vaig pujar les escales i li vaig ficar molt a prop de la orella de la meva àvia.
I l’ase va fer: ioooo, iiooooo, iiioooooo!
I el porc va fer: jonc, joncjonc!
I la gallina va fer: Kikiriki!
I jo vaig fer: àvia, àvia despertat!
I la meva avia ronca que ronca, ronca que ronca.
Però ara ja no sabia que fer, faltaven cinc minuts per anar a l’escola i ja podia cridar ja, que la meva àvia seguia dormint.
Aleshores vaig baixar les escales de la casa, vaig obrir la porta, i vaig anar a la granja. Vaig agafar l’animal més gros que hi havia, la vaca, com vaig poder la vaig agafar per la cua i la vaig arrossegar a casa , vaig obrir la porta, vaig pujar les escales i vaig ficar la vaca molt a prop de la orella de la meva àvia, tant a prop que gairebé la tocava amb la seva enorme boca.
I la vaca va fer: mmmuuuuuuuuuuuu!!!!
I l’ase va fer: ioooo, iiooooo, iiioooooo!
I el porc va fer: jonc, joncjonc!
I la gallina va fer: Kikiriki!
I jo vaig fer: àvia, àvia despertat!
I la meva àvia ronca que ronca, ronca que ronca.
Quan ja estava apunt de tirar la tovallola em va vindre al cap el meu avi que últimament, com la meva avia roncava tant, dormia a una altre habitació.
I li vaig explicar, molt nerviosa, que la avia no es despertava. Ell em va mirar i em va demanar que em tranquil•litzés, va pujar les escales, va entrar a l’habitació de la meva àvia es va atansar molt a la seva cara i li va fer un peto, i la meva àvia es va despertar.
-Bon diaaaaaaaaa!!!!!
Jo no m’ho podia creure, i va ser aleshores quan el meu avi em va agafar les mans, i mirant-me carinyosament em va dir:
-Ho veus Anna a vegades és millor un petonet que una escridassada…
I amb aquell petonet i aquest patronàs, aquest conte s’ha acabat.
M'agradaM'agrada
MIREIA CONDE
EN PATUFET
En un poble no molt llunyà, vivien uns pares amb el seu fill Patufet. En realitat no era el seu autèntic nom. El nen era tan petitet que gairebé no se’l podia veure, per això, els seus pares afectuosament li deien: “Patufet”, la seva mida era una mica més gran que la d’un cigró. En Patufet, sempre estava content i ajudava molt a la seva mare en fer les feines de casa, però la seva millor qualitat era el seu bon caràcter i el seu agradable somriure.
El treball que més li agradava era donar de menjar als conillets. Li agradava tant, perquè a en Patufet li encantaven els animals, jugar amb ells i cuidar-los. De tant en tant, en treia algun de la gàbia i corria amb ell pel corral, també li agradava empaita a les gallines, encara que de vegades les gallines s’enfadaven i el picotejaven.
A en Patufet li feia molta il•lusió anar a comprar, però la seva mare no el deixava anar sol perquè tenia por que no el veiessin i el trepitgessin.
Un bon dia, la mare d’en Patufet estava preparant el dinar, quan de sobte es va adonar que li faltava safrà. En Patufet que estava allà amb ella li va dir que si podia anar ell a la botiga, i la mare li va dir:
“Patufet ja te dit molts cops que tu sol no pots anar a comprar!”
I el Patufet li va dir: “Va mare, vull anar jo a comprar sisplau, sisplau que no em passarà res, que la gent hem sentirà cantar!”
Finalment, la seva mare va accedir, i en Patufet va dirigir-se cap a la botiga tot cantant:
“PATIM, PATAM, PATUM, HOMES I DONES DEL CARRER. PATIM, PATAM, PATUM, NO TREPITGEU EN PATUFET”.
Un cop va arribar a la botiga, en Patufet va demanar una mica de safrà, però el botiguer no el veia, solament veia una paperina al terra. Desprès d’insistir moltes vegades, el botiguer va decidir posar el safrà en aquella paperina que veia al terra, ja que solament escoltava la veu d’un noiet però no el veia.
Realitzada la gesta va arribar a casa, on la mare l’esperava a la porta.
Com estava de contenta la mare en veure el seu xiquet amb la paperina de safrà!. En Patufet li va explicar que, per a què la gent del poble no el trepitges, havia anat tota l’estona cantant:
“PATIM, PATAM, PATUM, HOMES I DONES DEL CARRER. PATIM, PATAM, PATUM, NO TREPITGEU EN PATUFET”.
La seva mare, confiada, el va deixar portar el cistell de menjar al seu pare, que estava al camp treballant la terra amb l’arada, i li va dir:
“pren el cistell i porta’l al teu pare al camp, però ves amb molt de compte”.
Amb el cistell a l’esquena va sortir de camí al camp. A mig camí va començar a ploure molt i en Patufet va amagar-se sota d’una col. Però de sobte va venir un bou amb molta gana i es va menjar la col, el cistell i al pobre Patufet.
Al cap d’una estona, els seus pares al veure que trigava tant, van sortir a buscar-lo, i anaven cridant pel carrer molt fort:
“Patufet on ets?” “Patufet on ets?” … Fins que de sobte van escoltar:
“Sóc a la panxa del bou, que no neva ni plou” va dir el Patufet. Els pares van sentir una veu llunyana. En sentir d’on venia aquesta veu, van donar menjar i més menjar al bou, fins que el van anar inflant, inflant…
Fins que de sobte, el bou va tirar-se un pet tan gran, que en Patufet va sortir disparat.
I vet aquí un nen, i vet aquí un bou, que aquest conte ja s’ha fos.
M'agradaM'agrada
EL CONILL COLOR DE NÚVOL
Tot va començar quan els pares de la Laia li van demanar que endrecés la seva habitació, perquè la tenia tan desendreçada que no es podia ni passar. El cas és que, mentre l’endreçava, la Laia va trobar, al fons del fons del cove de les joguines, el seu estimat conill de peluix que feia tant de temps que no veia. Quina alegria!
Era un conill d’un color gris de núvol a punt de ploure. Tenia unes orelles llargues i nervioses, amb una taqueta blanca a cada punta. I es deia Nuvolet.
Una mica avergonyida per haver-lo tingut tant de temps oblidat, aquella nit se’l va emportar a dormir amb ella. I mentre li explicava coses i coses i coses, es va quedar ben adormida.
I l’endemà al matí, quan la seva mare, amb un ull mig obert i un de mig tancat de tan endormiscada que estava, la va anar a despertar perquè es llevés, la Laia es va adonar, sorpresa, que en Nuvolet no hi era. El va buscar pertot arreu: sota el coixí, sota el matalàs, sota el llit, sota la catifa, dintre l’armari, dintre l’orinal… Ai no, que no en tenia! El va buscar per dins i per fora de tot arreu, però no el va trobar enlloc. Havia desaparegut!
A més a més, es feia tard i havia d’anar a escola. Estava tan disgustada que va perdre la gana, i com que, quan no hi ha gana, un bol de llet sembla una galleda, no se la va poder acabar.
La Laia estava tan trista que la seva família es van començar a amoïnar de debò.
Tothom s’exclamava però ningú no sabia posar remei al patiment de la Laia. Al cap de cinc dies, però, quan la Laia se’n va anar a dormir trista i desconsolada, no es podia ni imaginar que aquella nit passaria una cosa molt especial.
somiar que era al mig d’un bosc molt gran i molt espès. Feia un dia preciós. El sol i les ombres reposaven silenciosament sobre la verdor del terra, se sentia cantar els ocells i tot feia olor de ginesta. De tant en tant, venia un ventet suau que jugava a esbarriar-li els cabells.
“Que estrany!”, va pensar. “Em sembla que ja hi he estat una altra vegada, en aquest bosc…”
Però, de cop i volta, els ocells van callar i es va fer un gran silenci. Els colors es van apagar, el bosc es va enfosquir i el vent va fugir veloç entre els arbres. Fins i tot semblava que s’hagués desfet aquell perfum de l’aire. La Laia, inquieta, es va aturar. Què passava?
-Pam! Pam! Pam!
Els trets van ressonar violentament a les seves orelles i es va espantar.
Llavors va començar a sentir els lladrucs dels gossos i els crits dels caçadors!
Tots corrien cap allà on era ella. Amagada rere unes mates, quieta com una estàtua i glaçada de por, va ser llavors quan el va veure. En Nuvolet corria desesperat, fugint dels seus perseguidors. Ràpida com un llampec, aprofitant un moment que el conill va aconseguir despistar els gossos, el va agafar i es va enfilar al primer arbre que va poder.
Estrenyent-lo contra el seu pit i gairebé sense respirar, va veure passar de llarg gossos i caçadors, enmig d’una cridòria esfereïdora.
De mica en mica, els ocells van tornar a cantar, els colors es van tornar a els colors es van tornar a encendre i el bosc, altra vegada ple d’ombres i de sol, va tornar a fer olor de ginesta.
Aleshores en Nuvolet li va explicar que feia cinc dies que vivia perdut en aquell bosc. I llavors, aixecant les orelles i amb la veu trencada, va afegir:
-Però estava segur que tornaries a buscar-me en un altre dels teus somnis..
En aquell moment, la Laia va recordar que feia quatre nits, justament la nit en què s’havia adormit parlant amb en Nuvolet, havia somiat que passejaven tots dos junts per aquest bosc. També va recordar que en Nuvolet, com que estava trist i enfadat perquè l’havia tingut tant de temps abandonat al fons del cove de les joguines, s’havia escapat bosc endins.
-Pobre Nuvolet! -va dir la Laia-. Tant que t’he buscat! Quina mala sort! He trigat cinc dies a tornar a somiar aquest mateix bosc. No sabia que t’hi havies quedat, que t’havies perdut dins el meu somni. Que bé que t’he trobat! Tornem cap a casa?
I dit això, es van fondre en una abraçada tan forta i tan llarga que van estar a punt de caure daltabaix de l’arbre.
I a l’hora d’esmorzar, mentre la Laia es bevia una galleda, tota la família comentava l’estranya aparició del conillet. Ningú, però, no hi trobava cap explicació:
Tothom s’exclamava sorprès, menys la Laia, que callava, somreia i, de tant en tant, es mirava de reüll en Nuvolet i li feia l’ullet.
M'agradaM'agrada
EL FLAUTISTA D’HAMELÍN
Hamenlín era una bonica ciutat emmurallada, regada per un riu tranquil i transparent. Quan els seus feliços habitantants descansaven, els agradava passejar pels carrers propers a la catedral, per la plaça del Palau Municipal o per la riba del riu.
La gent vivia feliç i contenta, fin que un mal dia la ciutat va ser envaïda per una plaga de rates. Les rates dels soterranis, dels graners i les clavegueres es passejavent tranquil.lament per tots els racons de la ciutat.
Els gossos i els gats estaven espantats. Els nens no podien sortir al carrer sense que els mossegués algun d’aquests animals. El menjar desapareixia de les cuines i els rebosts. Era tal el sorroll que feien les rates amb les dentes, que els habitatnts d’Hamelín no podien ni dormir. La situació era insuportable!
Un bon dia va aparèixer al Palau un personatge tan estrany com fascinant. Era un home alg, prim i que vestia amb una llarga túnica de colors vius. Però el que més cridava l’atenció eren els seu intensos ulls blaus. L’home misteriós va presentar-se al consell municipal, que es reunia aquell dia, i adreçant-se a l’alcalde va dir:
-Excel.lència, poseeixo el poder d’arrossegar darrere meu tots els éssers d’aquest món. Si vós ho voleu, jo faré desaparèixer les rates d’aquesta ciutat. El meu nom és…bé, tant se val! Tothom em coneix co el flautista màgic.
Aleshores l’alcalde i els seus consellers van veure que duia una flauta de fusta penjada d’una cinta vermell i groga.
Ningú no gosava miriar-lo a la cara, ni dir una sola paraula; així doncs, el flautista va continuar parlant:
-Excel.lència, les meves proeses són conegudes al món sencer. He alliberta un país d’una plaga de mosquits; d’una regio de l’Índia vaig fer desaparèixer una plaga de vampirs que tenia atemorida tota la població…però com que en aquesta vida tot té un preu, jo us demano mil florins d’or a canvi de fer desaparèixer les rates de la vostra ciutat.
L’alcalde entussiasmat amb aquella oferta, va exclamar:
– No només n’hi donarem mil! Juro que n’hi donarem deu mil! Encara millor, li donarem cent mil florins d’or si ens treu de sobre aquestes maleïdes rates!
– Flautista: D’acord! Quan acabi la meva feina vindré a buscar mil florins d’or. Amb això n’hi haurà prou.
Sense afegir una sola paraula, el flautista va sortir de la sala del consell municipal i va dirigir-se al centre de la plaça. Va posar-se la flauta als llavis i va començar a tocar una dolça melodia.
Tot d’una, un ratolí va córrer als peus del flautista i se’l va quedar mirant embadalit. Poc després el bigotis d’una rata van sorir de darrere una cantonada. Després en va aparèixer una altra i una altra, fins que hi havia tantes rates juntes que no es veia el terra de la plaça.
Els habitants d’Hamelín no podien creure el que veien. De tots el carrers i racons pels quals passava el flautista màgic sortien rates de tot tipus: Grasses, primes, negres, blanques, calbes, peludes…totes les rates de la ciutat eren allà i seguien la música de la flauta.
El Flautista no parava de tocar. Quan ja no n’apareixien més, l’home va començar a caminar cap al riu. Una rere l’altra van anar caient i ofegant-se a les seves aigües.
Increïble! Impressionant! Exlamaven tots els habitants de la ciutat.
Per celebrar aquell esdeveniment, la gent va organitzar una festa i un ball pels carrers, places i carrerons. Mai ningú no havia vist tanta alegria.
Tot d’una va aperèixer el flautista màgic a la plaça de l’ajuntament. Allà hi havia l’alclade i els consellers, brindant per com havien anat les coses. El flautista va encaminar-se cap al grup i, fixant la mirada en l’alcalde, li va idir:
– Jo he complert el meu tracte, ara us toca a vós. Com podeu suposar, vinc a buscar el meus mil florins.
L’alcalde va quedar-se blanc de l’ensurt i els consellers van abaixar el cap. Pel que semblava ningú no tenia la intencio de pagar aquesta quantitat a aquell personatge tan estrany. A més, l’alcalde va pensar que la festa també li costaria molt diners; així doncs, amb molta calma, va dir al flautista:
-Alcalde: T’estem molt agraïts, però mil florins són molt florins. Et temo que t’hauràs de conformar amb cinquanta…
-Flauitsta: Us recordo que vós i els vostres consellers van arribar a prometre’m fins a cen mil florins.
L’alcalde va posar-se vermell de vergonaya i va exclamar:
-Alcalde: Bé, home! Allò er una broma…
El flautista el va mirar fixament als ulls i li va dir:
-Un tracte és un tracte! Fins ara, ningú no m’ha enganyat, M’esteu obligant a tocar la flauta amb unes intencions mol diferents de les que desitjaria. Us asseguro que us empenedireu.
Sense dir ni una paraula més, el flautista va desaparèixer d’alla`i va anar fins al centre de la plaça. Va posar-se la flauta als llavis i va començar a tocar una música dolça i alegre que treia als nens i nenes de casa seva.
En poca estona, la plaça de l’ajuntament va omplir-se de nois i noies de totes les edats, que saltaven i ballaven al ritme de la música.
Els pares, mares, l’alcalde i els consellers van quedar-se horroritzats, tenien por que el flautista portés als nens fins al riu, com havia fet amb les rates, però no va ser així. El flauitista va tombar cap a la dreta i , fent salts d’alegira, va dirigir-se cap a un turó proper.
Quan va arribar al peu del Turó, unes immense roques es van obrir i es tornaren a tancar darrere l’ultim nen d’aquella impressionant desfilada. Però no tots van entrar, ja que un nen coix s’havia quedat endarrerit. Quan va arribar al cim, va oder comporvar com les roques es tancaven i sepultaven els seus amics i amigues
El noi va plorar una llarga estona assegut sobre una roca. Tot d’una va veura que alguna cosa brillava sobre l’herba: era la fauta màgica. El coixet va posar-s als llavis i , com que tenia bona oïda per la música, va tocar la mateixa melodia que havia tocat el flautista.
Només havien sonat les primeres notes quan la terra va moure’s sota els seus peus. Quina meravella! El turó es tornava a obrir lentament! D’un en un, els seus amiguets van poder sortir. Al noi, com un heroi, van portar-lo a l’ajuntament, on l’alcalde molt avergonyit per la seva mala acció, va donar-li com a premi una bossa de mil florins.
El flautista va desparèixer i mai més no en van saber res més.
M'agradaM'agrada
ELS TRES PORQUETS
En el cor del bosc vivien tres porquets que eren germans. Sempre anaven jugant pel bosc fins que els veia el llop i llavors s’havien d’amagar perquè el llop se’ls volia menjar.
Ja farts de sempre la mateixa història el germà gran va dir:
– Escolteu germanets! Mireu el que se m’ha ocorregut! I si ens fem una caseta per poder-nos amagar dins cada cop que el llop aparegui?
– Oh, si! Bona idea germà! (Van contestar els altres dos porquets).
Es van posar en marxa i cada porquet va anar a buscar el material necessari per fer-se la caseta.
El porquet petit caminant pel bosc, va arribar a una pradera i va veure un munt de palla i va pensar…:
– Faré la meva casa de palla!!
I de seguida es va posar a recollir palla per fer-se la casa.
El porquet mitjà es va trobar amb un munt de fusta que havia tallat un llenyater, i va pensar…:
– Faré la meva casa de fusta!
Es va apropar al munt de fusta i va agafar la quantitat que li feia falta per construir la caseta.
El porquet gran, caminant pel bosc, es va trobar amb una muntanya de totxos, i va pensar…:
– Faré la meva caseta de totxos.
Després de la recollida del material es van reunir els tres germans i es van posar a treballar cadascú en la seva casa.
El porquet petit, va acabar molt ràpid la caseta i es va posar a jugar amb la pilota; el seu germà , el porquet mitjà, al veure al seu germà jugant va sentir molta enveja perquè ell també volia jugar amb la pilota, llavors es va afanyar en acabar la casa i va córrer cap on estava el porquet petit a jugar amb ell.
I el més gran continuà treballant en la seva casa de totxos.
– “Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases”.
Va renyar als seus germans mentre que ells s’ho passaven la mar de bé jugant.
Quan el porquet gran va acabar la casa ja s’estava fent fosc i es va apropar als sues germans. De sobte, va aparèixer el llop, i tots tres van córrer cap a les cases perseguits pel llop ferotge.
El llop va perseguir al porquet petit, però aquest va arribar a temps a la seva caseta; el llop es va parar davant de la casa de palla i va dir…:
– Bufaré, bufaré i aquesta casa derivaré!
I va començar a bufar fins que la casa va caure. Llavors el porquet va córrer a casa del seu germà mitjà que aquest li va obrir la porta perquè entrés i va tancar ràpid perquè venia el llop.
Llavors el llop es va parar davant de la casa i va dir…:
– Bufaré, bufaré i la casa derivaré!
I va començar a bufar fins que la casa va caure. Llavors els porquets van córrer a casa del seu germà gran que aquest li va obrir la porta perquè entressin i va tancar ràpid perquè venia el llop. El llop en arribar davant de la casa va dir…:
– Bufaré, bufaré i la casa derivaré!
I va començar a bufar, i a bufar, i a bufar però… la casa no queia. El llop no s’ho podia explicar, ell bufava amb totes les seves forces però la casa no queia. Ja sense saber que fer va buscar una altra entrada per entrar dins la casa i va pensar perquè la xemeneia. Va agafar una escala molt llarga i va pujar dalt la casa.
El porquet es va adonar del que volia fer el llop i va encendre el foc. Llavors el llop va endinsar-se dins la casa a través de la xemeneia, i a mida que anava baixant va començar a sortir fum per la xemeneia, però ja era massa tard per al llop perquè ja no podia escapar. Va caure sobre el foc i es va escaldar.
Va fugir d’allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es diu que mai, mai, mai més va voler tornar a menjar porquets.
M'agradaM'agrada
El nas fugitiu
Un matí, un senyor que vivia just davant del port es va llevar i va anar cap al lavabo a rentar-se la cara, es va mirar al mirall i va cridar:
-Auxili! Auxili! El meu nas! El meu nas!-.
Al mig de la cara ja no hi tenia nas, al seu lloc era tot llis.
Va mirar per la finestra i va veure el nas com fugia, tot saltant, en direcció al port.
Corrent i en pijama, el senyor va sortir disparat de casa per atrapar al nas.
-Atura’t Atura’t- cridava el senyor, amb un mocador a la cara tapant-se el buit que tenia.
La gent del carrer se’l miraven i reien.
El nas es va llançar a l’aigua i el senyor, des del port se’l mirava com fugia nedant…
Va tornar cap a casa, es va tancar a l’habitació i va ordenar a la minyona que no deixés passar a ningú.
Al cap d’uns dies, un pescador, recollint les xarxes va trobar, entre els peixos, al nas fugitiu i va decidir dur-lo al mercat del poble.
La minyona que aquell matí havia anat al mercat a comprar peix fresc el va veure allà, exposat tranquil•lament entre les sardines.
-Mare de Déu! Però si és el nas del meu amo!-, va exclamar.
La minyona va anar corrent cap a casa a informar a l’amo.
-Compra’l! Compra’l -, deia el senyor. –Dóna-li el que demani! Vull el me nas vull el me nas!-.
Així ho va fer, va comprar el nas, el va embolicar amb un mocador i li va portar a l’amo.
Quan el senyor el va veure li va dir:
-Per què vas marxar?, què t’he fet jo?-
I el nas va dir…:
-Escolta’m!, ja estic fart de que et posis el dit al nas! O almenys, tallat les ungles!.
I conte contat ja s’ha acabat!
M'agradaM'agrada